III Marató Internacional Ciutat de Castelló (2)

Després d'haver fet un parell d'intents per afrontar ser sub 3h, la il·lusió s'ha fet realitat. I a la tercera ha sigut la bona i damunt a Castelló: 2.59.25 de temps real.

El primer intent va ser l'any passat a Castelló. Un intent un poc descabellat, on es podia entreveure que hi havia poca fe en l'intent. Em vaig quedar en 3h 04m. Tot seguit i continuant amb l'entrenament de Castelló, em plantege tornar-ho a provar a Sevilla 2 mesos i mig després. Ací l'entrenament era bó. Hi havia quilòmetres acumulats i el ritme de creuer de 4.10 / 4.15 estava més que consolidat. La tàctica era eixir amb el pràctic de 3h fins el final, però no va poder ser. Em vaig quedar en 3h 01m.

Després vaig passar a la muntanya amb el UTSB, la CSP115 i el UTMB amb un fum de quilòmetres entrenats per afrontar aquestes curses. Això va fer que afrontara la prepararció de la III Marató de Castelló sense pretensions. Estava cansat de mirar el rellotge, de competir o autocompetir millor dit. Portava massa temps exigint-me el màxim i no tenia ganes de tornar a fracasar en l'intent de les sub 3h.

Així que em vaig plantejar l'entrenament des del principi d'una manera més relaxada. Amb 4 dies a la setmana: 2 dies de rodar suau, 1 dia de qualitat amb canvis de ritme o sèries i 1 dia de rodada llarga.

Us puc assegurar que fins el moment d'estar en carrera no se'm va passar pel cap poder estar per baix de les 3h. I el tòpic de que la cursa et posa al lloc corresponent es va complir.

El resum que puc fer de la carrera és el següent: Són les 9h en punt i es dona l'eixida. Isc per davant del pràctic de 3h per evitar el taponament inicial i pensant que sobre el km5 o km6 em passarà, però no és així. Anem un grup d'uns quants corredors. Vaig còmode i no em costa portar el ritme pel que decidisc seguir així pensant d'engantxar-me al pràctic de 3h quan em passe. Arribem al Grau on està la mitja marató que passe en 1.29.00.

Sobre el km25 m'agafa el grup del pràctic de 3h que se m'en va 30 mts per davant, però no em preocupe. Sabia que això anava a passar i fins i tot creia que haguera sigut abans. Els següents quilòmetres tant cèntrics, amb tanta gent volcada animant-nos van fer que no em despegara del pràctic.

Al voltant del km31 em torne a ficar a la cua del grup. Hi ha moments que pense que no comprenc com puc estar en ells, però de seguida baixe el cap i procure no perdre ritme. Arribant al k34, que pique cap amunt, se m'en torne anar el grup. Em quede sol i les cames ja no van. Ara sí santiaguet que hasta aquí llegó el pantano.

Però tornem a entrar dins de Castelló i els carrers Major, Colon, Enmig i Porta del Sol estan plens de gom a gom. I en el km 37 m'entorne a engantxar al pràctic. L'aguante bé fins el km 38. Em queda la pujadeta del Pavelló Ciutat de Castelló. He de quedar-me en el grup si vull tindre possibilitats. Cada vegada són menys corredors els que anem en el grup de 3h. He de ressistir conforme siga. Mai havia arribat tan lluny amb el pràctic, ni havia estat tan prop de conseguir-ho.

Arribem al km40. Un dels pràctics comenta que anem en temps i en ritme per a fer 3h justes i que el que vullga i puga que tire cap endavant. Hi ha que no s'ho pensa. Augmenta el ritme i se'n va del pràctic. Alguns en més facilitat que altres. Tinc dubtes. No sé que fer. Ni en el millor dels casos havia somiat estar en aquesta situació, així que tenia d'intentar-ho.

Augmente el ritme i me'n vaig per davant del grup. Faig tota la Ronda a soles. Se me fa interminable. Senc a Raquel, Arnau, Tatiana i Pili que criden i em donen ànims. Al fons veig la Farola km41, que es un passadís estret com si del Tour de França es tractara. La gent crida, aplaudeix, no et coneixen però t'aninem, no saben qui eres però diuen el teu nom.

Passe per davant del Parc Ribalta, poc abans del km 42, on tornen a estar Raquel, Arnau, Tatiana i Pili. Aplaudeixen, animen i criden va que baixes de 3 hores, vinga va!. No se me podia escapar, ja ho tenia, però no parava de mirar el rellotge fins que vaig passar pel km42. Només em faltaven els 195 mts finals i sabia que ho havia aconseguit.

Ara sí, per fi amb els braços oberts i més content que mai en una línia d'arribada, entre en meta en 2.59.25

Tot va començar com un somni. Vas somiar en ser heroi per un dia. Vas sentir que anava a ser difícil. Que hi havia de sacrificar-se. Que anaves a passar per hores i hores de dur entrenament. Difícil existeix, impossible NO!

Santi Garcia.