UTMB

Bueno lo prometido es deuda, ací va la meua crònica:

Com casi tots sabeu, aquest any i el passat he estat preparant-me la cursa del UTMB (Ultra-Trail del Mont-Blanc) i no he tingut massa temps per a estar amb la família ni amb els amics, però era per un bon motiu (almenys per a mi), així que el dimecres dia 28 d'agost la meua dona, Gemma (una amiga nostra) i jo, vam començar la nostra particular aventura pel país francès.

L'avió va eixir de Barcelona sobre el migdia direcció a Ginebra i des d'allí vam fer cap a les Houches (Chamonix) en una furgoneta. Vam arribar sobre les 18:30h i no vam perdre molt de temps en l'hotel i vam fer cap a Chamonix, en autobús, en busca de la meua motxilla que me la va portar un bon company de curses, Bruno Pastor. Ell feia tota la setmana que estava allí amb la seva família, ja que també feia la cursa com jo, i em va fer el gran favor de dur-me-la (tenia temor de perdre la motxilla en l'avió i no poder presentar-me a la cursa), després vam sopar per ahí.

El dijous de matí vam fer turisme i vam pujar en telefèric a les Aiguilles du Midi, vam estar en un mirador que estava en front del Mont-Blanc a uns 4000 mts d'altitud i encara que feia un dia espectacular, allí dalt feia un fred que pelava però valia la pena.

D'allí dalt vam anar al Mer de Glace, que és un glaciar on hi havia una cova i es podia veure el interior. Després d'això vam tornar a Chamonix a dinar però, maldita la gràcia el xiquet es va recordar que per a recollir el dorsal de la cursa feia falta presentar el material obligatori que ja sabeu on estava.... doncs sí, a l'hotel.

Ale! a córrer com un desesperat per agafar l'autobús sinó no arribava, i després de tot el patiment i les curses per no perdre l'autobús i de dinar a les 16:30h, ja era hora de replegar el dorsal, així que un ratet de cua i el control reglamentari i ja tenia el meu dorsal en el número 4230. El cuquet ja corria per dins!!! (jejejeje).

El dia 0 ja estava ahí. Vaig passar el dia entre deixar la motxilla de recanvi, la pasta-party i relaxant-me fins a hora d'eixir, feia un dia esplèndid, a l'eixida ens torràvem de la calor que feia però ens donava igual, tots apretats, tots emocionats, tots esperant el gran moment, eixe que feia tot un any que esperàvem, pel que tantes hores vam perdre i vam llevar als nostres amics i familiars, eixe moment ja estava ahí. 10-9-8-7-6-5-4-3-2-1---------- a  córreeeeeeeeer.....

Una eixida amb 2300 corredors i tot un poble ple de familiars i amics animant a tot el món, on es fica la pell de gallina només de pensar-ho.

Tot anava bé, bona eixida, bones sensacions, bones pulsacions, tot perfecte. Els primers kms eren plans en direcció a les Houches on hi havia un control líquid i a partir d'ací van vindre tots els meus mals.
Un mal de panxa molt fort que en va fer tindre que buscar un raconet on vaig poder, per poder fer de ventre ja que me n'anava "pates avall" i, al cap d'uns 15 o 20 min de cursa em van vindre tots els mals, ahí vaig pensar que malament... tenia que veure més aigua amb sals minerals per recuperar els líquids perduts.

En estos pensaments vam començar la primera pujada on vaig notar ja que la musculatura de les cames no anava com jo voldria, em feien algun amago de rampades que vaig intentar combatre-les amb les sals mineral e hidratant-me lo millor que podia. No va fer molt d'efecte, ja que, en la segona pujada vaig haver de parar, per segona vegada, a fer de ventre una altra vegada i així fins a 5 vegades durant tota la cursa amb la conseqüència de la deshidratació que comporta això.

Les cames ja no responien, quan no se rampae un grup muscular, se rampae un altre i entre la desesperació de que no responien les cames i juntament amb les postures que es tenen que fer per poder fer de ventre quan no pots doblar les cames sense embrutar-te els pantalons (ara em ric de pensar en les postures però allí vaig plorar més d'una vegada, ja que si tens un arbre és fàcil, però en una ocasió vaig tindre que fer palanca amb els pals i resar perquè no es partiren i caiguera damunt la pastera) vaig arribar al km 77, el control de vida on estava la motxilla de recanvi. Allí entre plors i "caguendéus" vaig estar a punt de deixar la cursa, però no sé com em va vindre a la ment el "SUPERPACO" i vaig pensar que si eixe home podia fer una ultra caminant, doncs jo també!... i amb eixe pensament em vaig gitar a veure si recuperava un poc d'energia que no tenia per cap lloc, estava enfonsat, sense cap energia, així que vaig estar un parell d'hores en el control descansant i després al vorem un poc millor vaig tornar a tirar per amunt amb la perspectiva de que em quedaven 100 km per davant i els pics més durs per fer, però pas a pas anaven eixint els km.

Entre punt de tall i punt de tall si tenia prou temps parava a descansar i recuperar algo de forces per als propers km i eixí, km a km vaig arribar a l'últim control on ja quedaven 8 km en baixada fins a Chamonix. 8 km que es van fer llarguíssims i damunt amb tanta sort que vaig pegar un entropessó amb una pedra, ja que no podia alçar ni les cames, i em vaig rebentar el dit gros del peu per a colofó final. En arribar al pla del poble vaig dir-me com me va dir un amic meu, Santi Saborit (els collons els guardes per als últims dos minuts de cursa) i axina va ser, vaig tirar de tot el que tenia i vaig fer els últims km a tota hòstia (o les cames o jo) (i vaig guanyar jo, jejejejeje) l'arribada va ser espectacular, un fum de gent animant a tots els corredors que arribàvem a meta, que en eixe moment en les sensacions a flor de pell és una sensació que no és pot explicar, i desprès d'unes més de 40 hores estava on tot va començar.

He de dir que la cursa va ser espectacular i que li la recomane a tot el món que la faja una vegada en la seua vida, ja que, és algo únic. Jo si puc tornaré.

Ara van els agraïments, el primer i principal a la meua dona Noelia, per aguantar-me tot aquest temps i que sense ella no seria possible (amor te vull), també a Bruno Pastor i a la seua família per acollir-me i portar-se tant bé amb mi, als meus amics de Vilafamés (els Culrojos) que sempre estan ahí quan els necessites, a la meua família, al meu entrenador David Mundina, a Claudio per donar-me tants ànims en tots els moments i compartir entrenaments i a tot el món que ha perdut un ratet en llegir aquest tostó per preocupar-se un poc per mi.

Gràcies a tots i fins a la pròxima...