La meua primera Marató

Desprès d’haver descansat i recuperat tant física com mentalment, nomes em quedar recuperar-me d’aquest costipat que arrastre des de la setmana abans de la Marató, com no el vaig cuidar lo suficient esta fent de les seues i tinc una bona infecció que ha tret a la llum ganglis en gola, llagues en llengua i no se com explicar el que tinc dins del nas….però bé tot pasarà.

Ara be, vaig a contar-vos l’experiència no vaig a dir única, perquè aquest any ha sigut magnífic per a mi deportivament parlant, però si una experiència extraordinària. Setmanes abans com ja sabreu tenia molts dubtes, jo els deures els havia fet però sempre et queda el dubte de que pasarà el dia del examen…pues be, al examen em van ficar totes les preguntes que em sabia, i no nomes això vaig saber explicar-me molt be, jijijiji.

Sona el despertador, tot preparat, ens equipem , desdejunem, repassem tots els banys que tenim en casa, …i marxem cap a Castelló. Tot ple de gent el cuquet de dins del cos també s’ha despertat ja., quina emoció, quines ganes que comence, quines ganes de córrer. Em fan una entrevista una televisió sud-americana, em diuen la web però no em recorde…Em fique al caixo corresponent al nº de dorsal, que com em vaig inscriure tant prompte, ho vaig fer al caixo de mes de 4 hores, per això el 1956, (que poca confiança) aquell dia nomes pensava en acabar. Tiren el coet i….pum…un minut mes tard jo creue la línea d’eixida.

Comence forta, hi ha molta gent, la mateixa inèrcia et porte sense donar-te compte….vaig mirant el rellotge i seguisc anant ràpid, però vaig còmoda, pense un poquet mes i baixaré el ritme..pujant a la UJI, els Santis ja baixen, i comencen els crits controlat…veig a Sofia i em diu Sandra vas prou ràpid, desprès veig a Bru, i em repeteix Sandra controlat vas molt ràpid…..pensae que hauria de parar un poc però em trobava be, fins que ja quan jo baixava al Grao i els Santis ja pujaven em van tornar a cridar dient... controlat...vas molt forta, pensa en arribar, ficat al grup...va ser entonces quan vaig centrar-me i vaig pensar que ja faltava poc per la mitja marató i que en veritat vaig prou forta a veure si tindre algun susto...així que vaig començar a baixar un poc el ritme però mai fins q m’agafarà el pràctic de 3:45, i així poc a poc, pas tras pas, km tras km, parlant-me i animant-me a mi mateixa i recordant-me la gran frase que abans de començar el meu home em va dir i mai oblidaré, t´estime Santi. Quan vaig arribar al km 39-40 vaig estar en la gloria, no tocava ni terra, la ronda, la farola, el parc, la gent, els crits, la meua familia, gent coneguda…. això fica els pels de punta a qualsevol.... i ja creuar la línea de meta i veure a Santi i veure el crono i veure que ho havia aconseguit...si si ho havia aconseguit, una vegada mes jo podia, jo havia aconseguit el repte proposat, i una vegada mes m’emocionava al veure tot l’ambient que rodeja al corredor.

Moltissimes gracies a tots, als que vau estar per eixos carrers de Castelló, quan os torne a veure os pegaré un apretó que flipareu...i als que no, gracies també, per vosaltres i per tots els que van pensar en mi i em van donar força per aconseguir aquest meravellós repte que segurament repetiré, es prompte per dir-lo però segurament si repetiré jijiji.