Com sol ser habitual, desprès d’una gran cursa, ha de hi haver una crònica, perquè tot el que es sent no es pot quedar dins, ho he de contar, ho he de dir,…vull que ho conegueu.
Tot comença al mes d’agost,
quan et planteges tornar a fer el Marató, eixa distancia tant emblemàtica per a
qualsevol corredor, un sopar, unes copes, unes paraules de mes de dir aquest any vaig a
fer el marató però ben fet, al setembre em fique, jejejeje.
I arriba setembre i
començe a entrenar, com no en els meus coleges asfalteros, Jorge i Pepe no
haguera sigue igual sense vosaltres. Comencen les voltes al pla, les visites a
Montalba, al camp d’aviació, al polígon, al camp de futbol, al arc de Cabanes,
a Benlloch, fins i tot visites a la platja, al grao i a Benicassim, per a
canviar d’aires mes que res.
Arriba octubre i en
ell el primer objectiu el 10K de Castelló, on aconseguís 44’ 38’’ baixant 2’ la meua marca personal.
Continuem en Novembre i allí el segon objectiu la Mitja Marató de Castelló, on aconseguís
fer 1h39’ baixant 4’
la meua marca.
Desprès d’ací ja
entrem en la recta final, nomes quede un mes, comencen les males sensacions, el
cansament, els constipats, … però hi ha gent que te un don, que no se d´on
collons trau les paraules, les espentes i les ganes d’ajudar, que em diuen que
jo puc, que aquest es el meu any, que ja estave de ficar-me coses rares al cap,
i que nomes quede un mes i ara no vaig a tirar la tovalla. Així que d’un dia
per a un altre, comence a trobar-me be, a motivar-me, a tindre ganes de que arriba
el dia, en voler córrer i en voler guanyar aquesta batalla.
Arribe el dia, el
gran dia, tinc molta por, respecte, caguerola…com vullgueu dir-li, però ja no
hi ha marxa enrere, ja m’ho he cregut i ara soc jo la que vol fer una bona
cursa.
Sone el
despertador, desdejuni, equipatge i marxem cap a Castelló, el cotxe ple, el
cotxe ple de grans runners, últims ànims i paraules de batalla, aparquem i
trotant arribem a la línea de meta. Tot es gent coneguda, tot son ànims, tot
son ganes de córrer, tot son cucs a la panxa i ja nomes faltave que el speaker nombraré
a Cèlia, ja estan así les primeres llàgrimes, i va ser en aquell moment quan
vaig dir, avui tornaré a plorar, avui serà un gran dia, per ella.
M´enganxe al globus
de 3:30, es un ritme arriesgat però avui es el dia d´arriesgar, o petar o tocar
la gloria, jo aquest ritme el puc seguir, el puc aguantar tota la cursa, així
que jo endavant em fique en mans d’aquell home que no conec de res però que he depositat
tota la meua confiança en ell. Pasen els km, gent crits, mes gent…. i arrive el
primer colp, la pujada del grao, em despenje del globus, el vent, les cames….però
ahí esta el gran Sergio Roldan per espentar-me, per recordar-me mil i una
vegada que jo puc que jo ho estic fent de categoria, que m´oblide de del grup i
que tard o promte el tornaré agafar, gracies Sergio, mil gracies. I aixi es,
entrem a la ciutat i els agafe, ja torne a ser una mes del grup de 3:30. I mes
kms, i mes gent, i mes crits, i arribem al centre subidon, subidon…fins i tot
adelante al grup no toque els peus a terra, però el pitjor estava per arribar,
avda. valencia, granvia….mare meua que llarg,
mare meua que dur, mare meua quin
patiment i mare meua que gran que es el meu cap, que va poder amb tot, va poder
amb tot lo negatiu i va poder portar-me a eixos últims kms que falten per arribar
a meta, la gloria i aconseguir la satisfacció, la satisfacció personal d’haver
tornat aconseguir acabar el meu segon marató, d’haver creuat eixa línea de meta
en 3:29:44, i sobre tot d’haver demostrat a tots que puc, que quan es vol
aconseguir algo, t´ho has de creure i si t’ho creus, pots. Perquè ningú va dir
que seria fàcil, però que s’havia d’intentar, i que per aconseguir un objectiu
has de lluitar tot el que pugues i mes. Alli estava Santi esperant-me en els braços
oberts, quina abraçada mes bona, no l’oblidaré mai, i vore a Júlia i Oriol, i
els dic fills la mama ho ha aconseguit, i ells diuen de les mamas has quedat la PRIMERA, altra vegada a
plorar¡¡¡¡¡¡No es prou d’estar uns dies d’eufòria, que quan ja comences a tornar a la normalitat, rep una crida on em diuen que soc 3ªclassificada local, que em van cridar al pòdium i que una vegada mes no vaig pujar, em tocarà acostumar-me a vore l’entrega de trofeus i si em criden pujar, jajajaja. Però ahi esta el registre, un pòdium en la V Marató de Castelló, que mai de la vida ho haguera pensat.
Agrair a tota eixa gent, que esta ahí en els moments bons i roïns, els meus pares, els meus fills, Santi, la meua família, Jorge, Pepe, Santi Garcia, Roldan, Pere Mari eixes gestions, i tota eixa gent feina, coneguts, aficionats…..i sobretot eixos runners que entenen tot el que dic i que crec que son els únics que pensen que no estem locos, perquè La Locura es un placer que solo el loco conoce.
Mil gracies, volveré?? Segurament.
1 comentari:
Veig que te va agradar la dita que li vaig posar a Pepe. No tots la comprenen...serà perqué no comparteixen la mateixa locura.
Enhorabona !!!
Publica un comentari a l'entrada