31 març de 2015

UNA MABO ÈPICA !!!!

Ja feia anys que volia fer aquesta cursa però per motius de feina mai l’havia pogut fer , aquest any que podía fer-la, el dia que van obrir les inscripcions al segon d’obrir-les  estava jo reomplint el formulari d’inscripció.

La nit abans plovia a cànters, i el dia de la cursa un moment  abans de l’eixida va deixar de ploure per tal de que tots els corredors ens confiarem, als 30 o 40 minuts de cursa es va tornar a ficar a ploure i ja no va parar en cap moment, era conscient de que la meteorologia era complicada i el terreny estava perillós.

Vaig decidir fer la cursa tal i com l’havia somiada la nit abans, de menys a més i aplegant a la Pobla Tornesa amb ganes de més cursa i ho vaig complir. En arribar a la Pobla me trobava molt sencer i vaig seguir en la mateixa tàctica fins arribar al control dels tarongers, allí es on comença la penúltima pujada la de Racca i allí va ser on vaig començar ha cremar tota la pólvora que me quedava i agafant a corredors,  això encara me motivava més.  Al final vaig creuar la línia de meta en 5 hores 19 min amb Oriol i Adrià entrada TRIOMFAL. Molt millor de com l’havia somiada !!!

En part me va eixir tant bona cursa per Sandra i Santi Garcia que en cada avituallament estaven allí per reomplir-me les botelletes i donar-me ànims !!! me donàveu forces i tranquil·litat sou molt grans, ni el fred, ni la pluja os va fer arribar tard a ningun punt. També vull agrair al meu preparador físic David Mundina tot el seu treball per que ha donat el seu fruit tant esperat i al meu amic Juanan Ruiz gracies per  els seus experts consells.

El tracte al corredor es extraordinari, l’organització i voluntaris de la cursa van treballar molt dur a pesar de tindre un dia especialment complicat per la pluja. Espectacular !!! si tingues que puntuar-los del 1 al 10 la meva puntuació seria de 11.


Tornaré amb ganes de més MABO !!!!!



24 març de 2015

Una edició èpica del MABO (Marató de Borriol)

Diumenge passat es va disputar la IX edició d'aquesta prova.

Per a mi ha sigut la segona vegada que he participat en aquesta cursa de muntanya, però totes dues de avituallador i amb la pluja de protagonista.

En la III edició (any 2009) vaig estar amb Sofia. Lluitant per la primera posició i que al final se va escapar per bén poc.

Enguany amb Santi. La pluja ha descarregat en força i m'he banyat com si haguere fet la cursa.

En les dues participacions he xalat i he patit al mateix temps, doncs hi havia zones bastant perilloses on el més fàcil era relliscar i patir alguna caiguda.

L'any que vé serà la X edició i m'agradaria tornar a participar, però aquesta vegada tocarà còrrer, ... no?

La Pobla (any 2009)
Arribant a Tarongers (any 2015)

Santi Garcia.

12 març de 2015

IV Ultra Trail Sierras del Bandolero (3)

FINISHER del UTSB: 150km en 28h 07m

Milers de pensaments i sensacions s'amuntonen al cap quan estàs en una de les proves d'ultrafons més espectaculars d'Espanya i considerada com la més dura d'Andalusia. Recorde com l'any 2012 va poder en mi i ara em pregunte, podré acabar-la? Podré amb la distància, desnivell i duresa del recorregut?

Vinc bastant preparat, però mai és suficient per a una prova de 150 km. He entrenat bastants quilòmetres i moltes hores. Però sobretot, del que millor vinc és en motivació. Vinc amb la família, recolzament fonamental per a qualsevol corredor i amb la il·lusió, l'orgull i satisfacció que tindria el tio Juan de vorem creuar la línia d'arribada a Prado del Rey.

S'encén la traca i comence la prova amb molt de respete. Vaig recordant diferents trams del recorregut i això em fa ser prudent. Els primers 32 km són molt tècnics amb pedres, roques i escalons que acaben en la tremenda baixada a Villaluenga del Rosario (km 32).

El següent tram fins a Cortes de la Frontera (km 97) el terreny se suavitza i hi ha bones zones per poder córrer i fer camí. La nit és freda i un fort vent accentua encara més aquesta sensació. M'he ficat tota la roba que porte en la motxilla.

Arribe a Cortes a les 12 h del migdia. El temps ha canviat i fa calor. Mànega curta, gorra i ulleres de sol, amb 2 plats de pasta i 2 coca-coles al cos, em fan eixir cap a Villaluenga del Rosario en ganes de trobar-me a la família, doncs és el primer lloc on començaran a fer el seguiment.

Villaluenga (km 111). Són les 14.30 h i he fet aquest tram més ràpid del que pensava. Entre a l'avituallament i no estan. Vull cridar-los per telèfon i no tinc cobertura. Ràpidament em torne a concentrar, doncs he de fer bastants coses. Alimentar-me bé, canviar-me de roba i curar-me 2 ampolles als peus que m'estan fastidiant.

Afortunadament entren al control Raquel i Arnau corrents, perquè havien vist a través de l'aplicació informàtica de l'organització que ja havia arribat.

Isc cap a Grazalema molt motivat, sabent que la furgoneta amb Justo, Pili, Emilio, Tatiana, Raquel i Arnau m'esperarà en cadascun dels pobles que em queden per passar. Aquest tram torna a ser molt tècnic i les ampolles recent curades és resenteixen cada vegada que faig una mala xafada.

Grazalema (km 123). A les afores del poble estan Justo, Emilio i Arnau que baixen corrents en mi fins al control on estan Pili, Raquel i Tatiana. Menge un bocata de xoriç i una coca-cola, mentres Raquel en fa un massatge a les cames que em senta genial. Són poc més de les 17.30 h i m'agradaria arribar a Benamahoma abans què es faça de nit.

El control de Benamahoma (km 134) està en el col·legi. Són les 19.30 h i comença a refrescar. He de preparar-me per a afrontar els últims 17 km que queden de nit. Així que samarreta compressiva de mànega llarga, buff, guants i frontal.

Fins a El Bosque (km 139) hi ha un parcial de 5 km i quasi tots de baixada, però les cames ja no van com abans. Seguint el riu Majaceite arribe a El Bosque. La zona és preciosa a la llum de la lluna plena, però no hi ha temps per entretindre’s.

Ja no queden més controls, ni avituallaments. Només un poble, on està la línia d'arribada i 11 km em separen de creuar-la.

Ara sí ... ja estic en Prado del Rey. Arnau està esperant-me a l'última cantonada tal com havíem acordat sense que ho sabera ningú. Entre els dos enganxem la pancarta als bastons i enfilem la recta d'arribada.

Entre aplaudiments, alegria, emoció, satisfacció i alguna llàgrima, he conseguit ser FINISHER d'aquest Ultra que no deixa indiferent a ningú.

Ara sé que el tio Juan estarà content i orgullós de saber que he finalitzat aquella prova que el 2012 li semblava una locura.

Hay que tener cojones
Va por ti tio Juan
Un beso de todos

Santi Garcia.