25 de març de 2012

I Ultra Trail Sierras del Bandolero

Per fi he pogut treure un poquet de temps per poder escriure, a toro pasao, el que va ser la nostra participació en el I Ultra Trail Sierras del Bandolero en Prado del Rey (Cádiz).

En aquesta ocasió, Sergio i jo som els que ens aventurem en aquest nou repte. Un repte en la seua primera edició que no és qualsevol cosa.

146 km - 40 hores - 5380 mts D+

Amb la particularitat de que l’eixida és a les 18h de la vesprada. Això significava estar 2 nits en dansa, cosa que mai havíem fet fins ara.

S'aproximen les 18h, hora de sortida de la prova, i la gent s'aglomera a la plaça del poble. La banda sonora de Curro Jiménez sona per la megafonia mentre l’speaker dona les últimes instruccions als prop de 200 participants que esperem amb nerviosisme el moment de l’eixida.

Tant Sergio com jo estem molt il·lusionats, al igual que la gran majoria dels que anem a mamprendre aquesta odisea. Hi ha nervis, hi ha por, hi ha desconfiança. Ens enfrentem a un terreny desconegut i sabem que ens tocarà patir de valent, però és el preu que has de pagar si et fiques en aquestos fregaos.

Així que donen l’eixida, i comencem a trotar. Anem junts, Sergio i jo. Fins la localitat de El Bosque, se corre amb facilitat, però arribem bastant ràpid. A partir d'ací la cosa canvia. Una forta pujada ens serveix de presentació, i a poc a poc el terreny va canviant, el sol deixa pas a la lluna, la terra deixa pas a la roca calisa. La zona del Port del Boyar i la Meseta del Simancón, són un laberint de pedres, graons, blocs i arestes que es fan notar en la sola de les sabatilles. El temps passa de pressa, però el terreny guanyat és molt poc, els quilòmetres semblen estirarse com una massa enganxosa, es fa molt dur avançar. Ja van caient alguns ànims, els números de previsions de temps es distorsionen i flaqueja la moral. Els frontals estan encesos, però hi ha llums que es van apagant.

La baixada que porta a Villaluenga s’emporta l'Oscar al millor actor de l'any. Una paret vertical què va cedint graons naturals per acostar-nos a poc a poc a terra ferma. En la foscor s’escolten crits, malediccions i avisos de per on es pot trepitjar. Més d’un riu per no plorar. (32 km - 6h 30m)

Eixim de Villaluenga en direcció a los Llanos de Libar. Mirar cap enrere i veure la filera de llums que baixen per la paret vertical fins al poble és impressionant. Sergio i jo seguim junts. I ara trotem una estona, doncs el terreny és favorable, i la pendent t'ho posa fàcil. Comença a fer fred.

Després de creuar los Llanos del Republicano, afrontem la pujada al Puerto del Correo, un altre tram de roques, pedres i graons que et matxaquen la planta dels peus. Arribats al punt més alt, ara toca baixar fins a los Llanos de Libar, zona on de nou es pot córrer.

A partir d'aquest punt la carrera dóna un respir. El terreny es torna pista i camins, arribant a Montejaque, pujant i baixant de l'Ermita, i veient lluny les llums de Ronda. Ara ja fa un fred que pele. Ens posem tota la roba que portem a la motxila: tèrmica, jaqueta, guants i buff. Baixem per una pista on es pot trotar però decidim fer-la caminant. Portem una bona estona sense parlar ni Sergio ni jo. Faig un xicotet traspeu que m’altera la longitud del pas i m’adone compte que m’estava dormint. Li ho comente a Sergio i resulta que a ell també li passava.

Ronda ens rep cansats, polsosos i gelats com a cucs (61 km - 12h 30m). El control està a l’aire lliure, així que després de menjar i beure agafem la bossa que ens ha portat l'organització de la prova i anem al pavelló per canviar-nos i fer ús del W.C.
La gent està ja molt cremada. Veus cares de desesperació, gent que no sortirà de Ronda, que van a llençar la tovallola. Pensar en el molt que queda per davant, i el que ha costat arribar fins aquí, mina la moral de molts corredors. Tot i que només hem recorregut 61 km la sensació de cansanci i fatiga és molt superior a d’aquesta distància.

Eixim de Ronda per la famosa Cuesta del Cachondeo. Hem de retornar un tram per on hem arribat a Ronda fins l’encreuament de la via del tren i girar a l’esquerra camí de Benaojan. Comença a fer-se de dia i amb l’eixida del sol pareix que reviscolem un poc.

Després de Benaojan (74 km - 14h 40m) seguim per un sender paral·lel al riu, la zona és molt bonica. Alguns trams ens inviten a trotar per arribar a l’estació de Jimera de Líbar. Ací l’avituallament és molt escàs, i sabem que en 10 km a Cortes de la Frontera hi ha un plat de pasta. Això ens dona un poc d’ànim i seguim cap a Cortes amb ganes de passar bon compte d’eixe plat de macarrons.

Al arribar a Cortes (94 km - 19h 15m) hi ha uns sofas o butaques amb gent sentada i tapada en mantes. Han abandonat la carrera i estan esperant que l’organització els porte a Prado del Rey.

Ací Sergio i jo parem sense cap pressa i ens mengem 2 plats de pasta cadascú. Carreguem els bidons d’aigua doncs el pròxim control està a 13 km, en Villaluenga.

Des de Cortes fins Villaluenga és un autèntic matadero. La muntanya de roca calisa torna a matxacar els nostres cossos cansats i dolorits. El problema no és el desnivell, sino el dur que es moure’s entre les roques. Baixar el Puerto del Correo és un autèntic calvari. Les bufes dels peus ja no em deixen posar bé els peus a terra. I al alterar la forma de xafar se me carreguen les cames com mai en tota la carrera. Aquestos 13 km ens costen 4 hores aprox.

Arribem a Villaluenga, km 107 de cursa, en una forta ovació. Les maldicions i el patiment a la planta dels peus m’ha fet prendre una trista decisió. No vull forçar i caure en una posssible lesió. Queden 39 km i possiblement entre 10 i 12 hores de cursa. Li ho comente a Sergio i ell decideix prendre el mateix camí.

Així que després de 107 km i 23 hores de cursa ens retirem del I Ultra Trail Sierras del Bandolero.

Després de pensar, valorar i treure conclusions. Cal aprendre d'aquestes situacions i saber que aquest tipus de curses s'han d'afrontar com el màxim objectiu de l'any. Si tenim altres abjectius superiors, com és el meu cas amb el UTMB, no estàs disposat a lluitar fins el final perquè en el fons estàs pensant en l'objectiu superior.

No sé si serà en 2013, 2014, o més endavant, però tinc intenció de ser FINISHER d'aquesta superprova d'ultra distància Sierras del Bandolero. Si em voleu acompanyar esteu convidats.

Santi Garcia.

8 de març de 2012

FINS DESPRÉS...!!!

Pues tal i com diu el titol, fins després, el sinyo Bak ha decidit fer un "alto en el camino". Ja porte una bona temporada que no puc fer tot el que m'agradaría, per asumptes de trevall, i altres cosetes més, una de les coses que mes m'ha condicionat en pendre aquesta desició ha segut una lesió en el genoll, concretament inflamació del menisc extern i un tendó paral.lel, després d'estar 20 díes fent no mes bicicleta per ordre del metge, he eixit a correr i no he tengut les sensacions bones al 100%, el genoll no en feia malt però no acabe de sentir-me be del tot. He decidit estar al menys un any sense fer cap cursa de cap tipu, i entrenar sense agobiar-me. Bueno xicots ja parlem.
No deixaré en cap moment el seguir de prop les vostres fetxories, com he fet sempre i estaré ahi sempre que ho nesessiteu, donant-vos ànim en les salvajades que soleu fer.

Bueno pues tot això.

Amunt culrojos pel món!!!! i ¡¡¡fins després!!!