31 de maig de 2010

Últim entrene del TME: Benassal - Catí

Després de conseguir mig dia lliure per poder recòrrer eixes muntanyes de Dèu. El passat dissabte 29, els culrojospelmon (Santi i jo) vam realitzar l’últim entrenament llarg per a poder afrontar la salvatjada d’Albocàsser: el I Trail Maestrat Extrem de 118 km i 3550 mts de desnivell.

El recorregut triat per a aquest últim assaig va ser Benassal - Catí, uns 40 km aprox. sobre el perfil de l’organització.

Així és que pel matí, després d’anar a vore l’arribada de la III cursa de la dona amb motiu de la lluita contra el càncer que es va celebrar a Vilafamés, vam bullir una perolà de pasta per a esmorçar/dinar, doncs haviem quedat a les 12.30h per eixir de Vilafamés.

Després de passar per Catí i deixar un cotxe, arribem a Benassal al voltant de les 13.35h. Ens acabem de preparar les motxiles, comprovem que ho tenim tot i untats de protecció solar fins les orelles, literalment, eixim a les 13.45h pel GR7 en direcció a Ares. El perfil i els diferents parcials que vam fer els podeu vore en el gràfic.

Per cert. Si no arriba a ser pel GPS que ens va deixar Oscar encara estariem pegant voltes per eixos termes de l’Alt Maestrat.

Rocalaguela, que això ja ho tenim damunt. Darrere d’una passeta una altra i arribarem a la punta. (Quina aigua més fresca tenen en Catí)

AMUNT CULROJOS!

23 de maig de 2010

MiM 2010: Alegria, emoció i satisfacció

El passat dissabte 15 de maig s’ha celebrat la XII Marató i Mitja Castelló Penyagolosa. Després d’un grapat d’edicions fent-la i quasi sempre amb els objectius aconseguits, enguany no podia ser menys. I es que els culrojospelmon ens hem proposat fer-la els tres junts: elbakdelcentena (2a MiM), rocalaguela (1a MiM) i jo mateix (11a MiM). El primer objectiu, com sempre es acabar, però a més resulta que pels entrenaments que hem fet i els diferents test realitzats podem estar al voltant de les 8h 30m. Ja seria massa per a la carabassa.

A les 5h del matí hem quedat tots tres per baixar a Castelló. Ens baixen Abel i Zenaida, que també ens faran suport en els controls amb tot allò que ens puga fer falta. Aparquem sense problemas a la part de darrere de l’estadi Castalia. No fa fred. Sembla que farà bon dia i que es podrà eixir en l’equipatge oficial: samarreta de tirant i pantaló curt.


Després de calentar ens dirigim a la línia d’eixida on Santi ha quedat en Sergio (1a MiM). Un amic seu i que vol afegir-se al grup. Ens situem prou endavant, doncs tothom sap del tapó que es forma al final de l’urbanització de Penyeta. Tiren el coet i eixim amb tota l’avinguda d’ample en ample. En uns segons Santi i Sergio desapareixen, mentre que Cristian i jo seguim al nostre ritme. El Garmin marca 4.16 m/km i considerem que es suficient per arribar a l’embossament en bona posició.

Arribem a la pedrera i allí ens estan esperant Santi i Sergio. Continuem tots 4 fins la Pedra de Borriol (1h 24m). Les sensacions són bones i ens trobem tots bé, Així que sense tindre de dir res continuem al mateix ritme. En la baixada fins la font de la Canal se’ns fa un poc de tapó cosa que em dona prou malícia, però al mateix temps fa que no carreguem més del compte les cames. Al creuar la ctra. de Moró hi ha un fum de gent, molts de Vilafamés que ens donen ànims, entre d’altres el pare de Santi que amb la càmera en mà ens fa unes quantes fotos.

Així arribem al control de la Bassa de les Oronetes (2h 34m). Una altra vegada gran ambient, recordem que és terreny culroig. Ja ens estan esperant Abel i Zenaida amb les bolsses corresponents per agafar el que necessitem. Ràpidament eixim del control i comencem a baixar a la rambla. Sergio ja es queda i decideix seguir a un altre ritme, doncs ja fa una estona que va forçat i si no afluixa pot pagar les conseqüències.

Només entrar a la rambla Cristian es para. S’ha notat uns xicotets calambres. No fotem. Com és posible!. Estira un poc i continuem, però al poc tropessa en una pedra fent-li donar 3 o 4 passses forçades on se li queden engantxats els isquiotibials. Pràcticament no pot caminar. Li ajudem, conforme podem a estirar, però ell mateixa es dona compte que no pot continuar i ens diu que seguim nosaltres, que ell arribarà al control de Les Useres i es retirarà. Això va ser un colp molt dur. Lògicament no podiem fer res més. Haviem de seguir. Vaig animar a Santi qui es va vore molt afectat per la retirada de Cristian, però que si alguna cosa podiem fer nosaltres era la d’arribar a Sant Joan per damunt de tot.
Entrem al control de Les Useres (3h 38m). Abel i Zenaida ens faciliten les bolsses per agafar les nostres coses i els comentem el que li ha passat a Cristian.

Santi i jo seguim cap a Sant Miquel. Al poc d’eixir del poble a Santi li costa correr cap amunt. Té molèsties als aductors i pateix per si es queda enganxat. Decidim caminar quan hi ha pendent i trotem en pla i cap avall. Tot i això arribem al control de Sant Miquel de Torrocelles (5h 03m).Allí tenim a la familia, a son pare de Santi i a Cristian, Abel i Zenaida que ens animen amb pancarta inclosa. Des d’ací pujaran fins Sant Joan per vore’ns arribar en meta. Santi aprofita i s’unta els aductors de voltaren per tal de protegir-los un poc de calambres.

Només eixir de Sant Miquel ja li dic a Santi que les 8h 30m, si no tenim grans problemas, les tenim al sac. Però no hi ha de caure en l’eufòria i anar pas a pas. Un home que estava veient la carrera ens va dir que anavem en la posició 250 i 251.
Trotem alguns trams de la prelloma i arribem a la part dura i més empinada. Santi puje ràpid, amb bon ritme i passem alguns corredors. Arribem al cim de la lloma Bernat, aprofitem el control per beure i eixim cap a Xodos. Baixem trotant tot el que podem. Ja estem al peiró de Xodos. Només ens queden les 5 o 6 revoltes i estarem al control. Just abans d’entrar al control (6h 32m) li comente a Santi que no tenim d’estar molt de temps a l’avituallament, que agafem el menjar que creguem i ja ens el prendrem pujant el Marinet.

Abans d’eixir, Santi torna a passar per l’ambulància per posar-se més voltaren, doncs abans no li ha anat gens malament.
Comencem a pujar el Marinet. Ací Alfonso, amic de Santi, ens acompanyarà una estona animant-nos. Li comente que si creu que podem estar per baix de 8h i ens confirma que sí, que depent un poc del que puguem trotar del Pla de la Creu a Banyadera.

Santi al sentir açò sembla que li han posat les piles noves. Comença a pujar com un tir. Caminant a un ritme trepidant i constant. De quan en quan em toca trotar perquè caminant no puc seguir el seu ritme. Comencem a passar corredors. Alguns d’ells porten una “pajara” de cuidao i quan els passem fan unes caretes que són per a caure de cul.

Arribem al Pla de la Creu i comentem que hem de procurar trotar tot el que puguem, a ritme molt suau i fent les passes curtes, doncs hi ha perill de calambres. De fet són diversos els corredors que estan fent estiraments agarrats als troncs dels pins. Ens queden els dos últims repetxons i estarem al control de la Banyadera (7h 35m). Les 8h estan al caure. En circumstàncies normals es pot fer l’última baixada en 20 minuts aprox. i anime a Santi. “Això ja ho tenim mascle!. L’unic que hem de procurar es no tropessar”.


Baixem trotant poc a poc, sense forçar. Em fique davant per marcar el ritme i anant controlant el temps. A Santi se li fa llarga la baixada, però no diu res. L’unic que parla sóc jo. Ja sentim la megafonia i en breu es veuen els teuladets de l’ermitori. S’acaben els pins i eixim a un clar on es veuen els arcs de meta i a Cristian que ens crida “Ahí culrojos!”. Ja estem en els últims 50 mts abans de creuar la línia d’arribada on ens estan esperant Arnau i Sandra, amb Oriol i Júlia dormint en el carro, per creuar tots junts en un pilot, la línia de meta en 7h 56m i les posicions 183 i 184.

Com diu el títol de la crònica. Alegria d’haver arribat una vegada més. Emoció de compartir el sacrifici i patiment per aconseguir un objectiu comú. I satisfacció d’haver aconseguit allò pel que hem estat entrenant durant tant de temps.

P.D.1 Només em queda animar a Cristian per a la pròxima edició. Amb el que havíem entrenat et puc asegurar que l’objectiu marcat era i és posible. La MiM és molt llarga i ens posa dificultats i entrebancs per tot arreu del recorregut. I si alguna cosa podem fer es aprendre de les errades i no tornar-les a cometre. Com tú ja saps a mi també m’ha passat. Així que ànim i a seguir entrenant.

P.D.2. Santi eres un crack. El que has fet en aquesta primera MiM no ho poden dir tots.

AMUNT CULROJOS!

21 de maig de 2010

MiM 2010 CARRERON !!!!!

Primer que res i abans de començar la crònica vaig a fer el agraïments.

Als meus companys de carrera Nunivak i Elbakdelcentena, per tot lo que em lluitat i lluitarem, per aconseguir tot el que hem aconseguit i aconseguírem.
A Zenaida i Abel per el transport i els avituallaments, vosaltres heu fet que aconseguir-ho sigues mes facil.
A mon pare, Carlos Cervera, Raquel i Arnau, per els crits d’ànim,i per el reportatge fotogràfic.
I com no a la meua dona per tots els paquets que ha canviat mentre jo entrenava i per donar-me el seu suport en tot moment per això i molt mes t’estimo.
Ahhh!!! i no per ser el últims menys agraït, també als meus xiquets Júlia i Oriol, fills vosaltres vareu fer tota la carrera dins del meu cap, per això vareu creuar la línea de meta amb mi.

Ara ja va la crònica.

Dissabte 15 de maig de 2010 la meva primera MiM a les 3 del matí ja no era capaç de dormir i això que encara faltava un hora per a que sonarà el despertador, en vaig quedar un ratet mes al llit descansa’n però despert i al cap d’un horeta mes o menys em vaig alçar i cap a la cuina desdejunar em vaig menjar un parell de sanwich de nocilla, un huesito, albercocs secs i un cafè.
Vaig tornar a dalt a ficar-me el equip oficial i com no, vaig passar a veure al tio roca, no se si vos recordeu del ritual del tio roca que vos vaig contar una vegada pues el vaig repetir. Ai xiquets els nervis afloraven per la pell.
Al sortir al carrer em vaig asomar al cantonet i el Sr Nunivak tenia el llum de la cuina encès, estaria acabant de amanir-se. Quan va arribar varem baixar tots dos a buscar al Sr. Bak, abans d’arribar a sa casa ja giraven el cantonet tots tres ( Sr.Bak, Sra Bak i Abel). Varem pujar al cotxe d’Abel i cap a Castelló que fa falta gent.
Baixant tot eren crits d’eufòria i risses de nervis, era normal ens esperava un dur camí de 65 km.
Arribem a Castelló, ens fiquem els tres a calenta, Abel i Zenaida se’n van a veure l’ambient a Castalia i quedem que ens veurem per allí.
Calentant calentant a nunivak li va pegar un apreto i se’n va anar per eixos bancals, nosaltres varem seguir, de seguida es va tornar a incorporar al grup i varem pegar dos voltetes mes entre risses i comentaris, Deixem els paravents al cotxe i ara si mon anem cap a Castalia a activar els xips.
Arribem a Castalia ens fem les fotos del grup i mentre ens fèiem les fotos veig a Roldan dins de la zona de sortida, el tio tenia presa en activar el xip nomes arribar, sense calenta ni res ja va entrar dins, ell va pensar a vore si me quede fora. Entrem activem el xip, saludem a la gent coneguda i anem caminant entre la gent per agafar un bon lloc de sortida, ací esta be? No, tira un poquet mes cap avant a vore!! Total que al final ens col·loquem a uns 8 metres de l’arc de sortida, i allí varem esperar el coet de sortida.

Varem eixir tots a tota ostia per a no pillar tapo i la veritat es que no hi havia molt.
A la cantera de batalla ens varem agrupar els quatre (Nunivak, Sr.Bak, Sergio Roldan i jo), a partir d’aquest moment anem tots junts fins un poc abans de la bassa de les Oronetes. Al passar per Borriol allí estaven la Sra.Bak i Abel tots dos damunt del pont i si s’encanten un poc, no ens veuen ja que ens van veure quan estàvem quasi damunt d’ells. Cada vegada que passàvem per un lloc on hi havia gent se’m ficava la pell de gallina, es que era impressionant tot eren crits d’ànim (ale ale, vinga valents).
I seguim cap a la Pedra de Borriol, la pujada a la pedra es majoritàriament per sender peró es prou bona de fer i com estem fresquets pues no tenim cap problema i arribem al control de la pedra en 1:24:20 , de moment anem millor de lo esperat. Agafem algo de fruita del control i a seguir, al baixar del mas del Caino a la font de la Canal per el sender varem pillar a un parell davant que anaven xafant ous i se’m va fer la baixada eterna, crec que mai m’havia costat tant aquest tram, desprès agafem la pista i en un tres i no res ja estem a la carretera de Moro, alli comencem a vore cares conegudes com la veina civila dirigint el trafic, Andres Verdoy i alguns que ens deixem ah!! I mon pare fen fotos als seus corredors, i ja ens enfilem per el barranc de les Parres allí ens prenem una barreta energètica i recuperem un poquet de forces i Sergio ja ens diu que comença a fer-li mal el genoll i li diem que baixe un poquet el ritme i ja arribem a la bassa de les Oronetes en 2:34:02 allí estan els nostres motxileros Zenaida i Abel, reomplim els botellers passem per el avituallament fem un traguet d’aquarius i seguim cap avant, baixant per el camí abans d’arribar ala carretera de Costur esta ple de gent del poble donant ànims (Nuria i Fernando, Paco i Heminia, els pares del Sr.Bak i una catarba mes).
La veritat es que aquesta gent pegant crits donen forces. Agafem la baixada a la Rambla de la Viuda que la veritat es un poc perillosa per als turmells i si no que m’ho pregunten a mi que menos mal que portava les trabucco sinó ja haguérem parlat, al arribar a la rambla Cristian es queixa de rampes als bessons, estirè un poc i seguim cap a les Useres però un kilòmetre mes endavant pega un entropesso i es fa una lesió muscular la veritat es que en eixe moment les OSTIES ES PLOVIEN, Cristian decideix abandonar la cursa i ens diu que seguim, a mi me queien les llàgrimes i me va fer pols anímicament, mentre estàvem allí en Cristian va passar un individu que me va pegar un colpet a l’esqueneta i una xerrada que no em va fer gens ni miqueta de gracia. Al final seguim els dos que quedem, Nunivak compren que estic fet pols i en diu que em d’aplegar per Cristian per nosaltres i per castanyes !!!! o siga a veure qui no li fa cas per eixes tres coses.
Arribem a la carretera de les Useres i allí estan els pares de Cristian i els diem que estiguen tranquils, però que Cristian no seguira per que te molesties. Ara nomes falta arribar a les Useres i donar-li la mala noticia a Zenaida.
Arribem a Les Useres en 3:38:40, i allí esta Zenaida que al no veure’l ja es mossega les mans, Santi Garcia li explica el que ha passat i entrem al control tornem a omplir els botellers i agafar provisions i sortim de la zona de control i veiem a Cristrian que havia pujat en el seu pare i nosaltres seguim.
I a partir d’aquest moment comença el patiment per a mi, m’entren rampes a les cuixes i diem que ens oblidem del temps i que l’únic que em d’aconseguir es arribar a meta.
I així ho fem, donem prioritat ha acabar la cursa i trotant i patint arribem al abeurador que hi ha meitat camí de les Useres i San Miquel de les Torrocelles, agafe aigua i me banye les cuixes i seguim cap amunt.
Abans d’arribar a Sant miquel ja es sent tota la gent que hi ha per dalt i de repent sentim Pare!!!Pare!!! era Arnau que ja ens havia guipat, arribem a Sant Miquel de les Torrocelles en 5:03:33 i allí estava tota la comitiva Mon pare, Abel, Zenaida,Cristian i els dos xiquets, Raquel, Tatiana i Arnau en una pancarta que ficava Cul Rojos Pel Mon – Vilafamés. Ens fem unes fotos omplim els botellers vaig a la creu roja em fiquen una pomada a les cuixes agafem provisions i el paravents i cap a Xodos que falta gent. Abans de sortir Cristian em va dir en els ulls plorosos “Santi tu tens que aplegar”. I mon anem cap a la lloma de Bernat tot lo apresa que puc i la veritat es que comença a trobar-me millor la crema va fent efecte i vaig accelerant el ritme de pujada i passant a gent, i li dic a Santi tu saps que me la ficaria dura de veritat, i me diu que? Pues m’agradaria veure ai davant al individuo que ma pegat el colpet a l’esquena i ma dit la xerrada eixa que no ma fet ni miqueta de gracia. I un poc abans d’arribar a Xodos, Santi em diu mira qui hi ha davant !! No m’ho podia creure era el dels copets a l’esqueneta, a partir d’aquest moment es com si m’hagueren ficat gasolina al cul. Li vaig passar per el costat i em va dir, ja estàs ací? li vaig contestar que si i vaig passar-li davant. Entrem a Xodos en 6:32:40, Passem per el avituallament faig un traguet d’aquarius i me’n vaig a la creu roja i me fiquen reflex a les cuixes i mon anem cap a la Banyadera, aquesta vegada ens acompanyarà Alfonso fins a dalt pujem molt be i prou rapits ja que anem passant a bastant gent i en quan me vull donar compte ja estem al Pla de la creu. Abans d’arribar a dalt Alfonso ens diu que no parem al avituallament que ell ens agafarà un tros de plàtan i taronja, per tal de que no perdem temps i així ho fem, passem per la Banyadera en 7:34:59, la baixada que queda fins a meta es un poc complicada i mes com estan les cames de fotudes, Santi em diu que faja passes curtes i segures i sense parar a meta.

Quan me vull donar compte ja esta la meta ai, me veig a Carlos i a Sandra en el carro dels meus fills i l’agafo i entrem a meta Oriol, Júlia, Arnau, Santi&Santi en 7:56:32 a una mitja de 7:20 min/Km.

Al individuo al final li varem traure 20 min.
Roldan també va acabar la cursa en un temps de 9:53:41 con dos cojones!!!

17 de maig de 2010

15 DE MAIG, UNA GELADA MIM, EN COTXE...

El día es preparava emocionant. A les 4:00h de la matinada sonava el despertador del mòvil, al contrari del que em pensave no me va costar alçar-me del llit, molt menys al Sr. Bak. Vam preparar els bocates del esmorçar per al batallò d'habituallament, el meu cunyat, el menuts de casa i per a mí . També vaig preparar el suministre per a dinar una vegada arrivaren a Penyagolosa. Després de desdijunar com calia vam ultimar els preparatius, i amb la puntualitat típica dels Ibañez a les 4:58 ja podiem escoltar el motor del cotxe del meu cunyat a la porta de casa. Vam carregar els trastos al maletero del KIA Sorento, "on estàn Nunivak i Rocalaguela?", tan pronte com vam arrivar a la boca del carrer els vam vore baixar. Encara era de nit però l'emició dels tres corredors es notava, a més a més eixa il.lusió ens la transmitien, teniem ja ganes d'arrivar. Els vaitje a Castellò va ser rapit entre rises i rises vam aplegar a la capital de la Plana. Aparcarem el cotxe detràs del Castalia, el meu cunyat i jo vam anar curiosetjar... a vore si veiem cares conegudes. Els corridors es van quedar per aquella zona calentant i ultimant detalls. Vam saludar a gent coneguda: Kike Gallen, Ramòn Pallarés, Bruno i Araceli, Guillermo Beltran, Xavi Badal,i molta gent que en este moment no me ve al cap." On està el trio La, La, La, que no venen? Els últims minuts abans de l'eixida pareixia que no passava. Be, per fi van entrar a la zona d'activació dels xips. En un moment es van activar els Garmins, 3, 2, 1 POOOOMMM! El coet de surtida va explotar, la multitut va començar a menejar-se !! Bé comence la marxa!!!
Proxima parà el Pont de Borriol.
De seguida vam aplegar abans de que ho fere ningú, vam aparcar i vam esperar a que arrivaren els nostres corridors, quan menys ens ho esperavem ja els teniem allí, quasi no ens van donar temps a saludar-los. Ale!! mamprenem la marxa cap a munt!
Ara Bassa de les Oronetes. Però abans vam anar a fer un tallaet i un troç de napolitana a la Cafeteria La Tanca. Al arrivar a la Bassa vam encontrar a Ricardo, l'home de Lucia. Vam xarrar fins que arrivare el primer corridor. Després va ser un goteig conitinu de corridors. Vam preparar les motxilles per als nostres corridors." On estarien millor?" Aquesta part del cami?" "no, millor a l'altra part". Bé no vam encertar el lloc, la volien després de l'alfombra. No hi havie que perdre ni un segon. Ja ho savem per al proper any. Cristian es mostrave nerviòs, "ací no al control! al control!" Bueno vale, tranquil!" ho tindrem en conte.
El primer habituallament ja estave ara prosima parada... Les Useres. Vam arrivar en prou de temps. Allí ja ens esperavem el menuts de la casa. Quan arrivarà el Papa?"em van dir només me van vore. Estavem emocionats, contents anaven mot bé de temps i semblaven estar bé. A les Useres vam estar parlant en Juanlu, El Llanterner, volie vore a l`equip però se li feie tard. Vam decidir anar cap al Control que estava al poliesportiu. Algo no marxave com calie, vaig vore algunes cares que a la Bassa van passar prou després que ells. Allí veig una de les gorres de l'equip. "Ja estàn ahi!!!" "Ja ve el papà!!!" Eh? que passe? veig a Nunivak a Rocalaguela pero no veig al Bakdelcentenà. Vaig anar cap a ells. Nunivak com ja me coneix em va tranquilitzar, el Sr. Bak està be pero no acavarà la carrera. T'e un tirò en la part de detràs de la cuixa. Però gracies a Deu està bé. De moment vaig descançar. En pocs minuts va arrivar el SrBak damunt del Suzuki del seu pare.Els pares del SrBak, els meus sogres, van parar per a vorels passar abans d'arrivar a les Useres. "quian sort!!". Be al vore la seua cara de sufriment e impotencia l'alegria va acavar. Estave molt trist, havie estat entrenant molt dur els ultims mesos. Primer la Marathò i després la MiM . "Com pot ser, estava preparat"
La cara dels seus companys també parlava per si soles, havien segut moltes patadetes. "Vinga aneu no pergueu temps!!!! "Nunivak i Rocalaguela es van comiadar del SrBak i van mampendre cap a Sant Miquel de les Torreselles. Nosaltres també aniriem, portavem les motxilles.
El primer encontre en els seus companys de carrera crec que va ser prou emotiu per tots. El SrBak parlave poc. Els nostres corridors van agafar forces i van seguir cap a munt. Ja no anavem a més habituallaments. Ara ja anavem cap al final de la carrera Penyagolosa.
Al passar per Adzeneta vam vore a Kike Gallen, també havie abandonat, tenie molesties al genoll. "Mal de muchos consuelo de tontos", pero ajude a consolarte. Vam parar i vam xarrar un ratet amb ells.
Cap a la una del mig día vam arrivar a Penyagolosa, allí ja estave Sandra en el menuts Julia i Oriol. Sandra es va posar a parlar en Cristian pensant-se que parlave en Abel, "que? com estàn?" de sobte va dir: "però tu? tu eres Cristian!! que fas ací?" Va tragar saliva i li ho va explicar. Vam esperar tots junts a la parella. Feie molt de fred, els menudets dormien tranquilament dins del carro. Com ho farien? Finalment van optar per la millor opció, que entrare a meta en el carro, l'any que ve Déu dirà, ja seràn més grandets i entraràn al braç. Els temps no passava. Va aplegar Arnau i es va unir a nosaltres, esperant al seu pare i Santi. Que ja venen!!!! aixo ho vam repetir unes quantes vegades, pero no aplegaven. Per fi pareixie que al final era veritat. Van preparar el carro a Rocalaguela per aconseguir el repte. Rocalaguela era la primera vagada que ho feie i va respondre com una campio. Nunivak ho ha tornat a fer amb exit.
Vullc agrair al meu cunyat Abel que m-acompanyare en el trajecte. Que me perdone per les vomitines que vaig tindre. Gracies.
Finalment volie donar/li anims al SrBak, el meu campi'o. Se que ha passat unes hores molt roines,pero, nomes queden 362 dies per a la proxima MiM. Anim alli estarem!!!

12 de maig de 2010

PARAULES DESDE L'AVITUALLAMENT

Feie temps que no entrave en el blog, he portat unes setmanetes algo mogudetes, pero ja fa uns dies que "la patrulla d'habituallament" està pensant en el proper dissapte. Abans de tot donar-vos l'enhorabona a tots tres per la il.lusió que mostreu, doneu gust, pareixeu xiquets que aneu a fer la primera surtida del niu.
Els Garmins ja estàn preparats, al igual que els cinturons, ajustat els velcròs, les botelles per a la beguda... potassi per als calambres, equipatges, gorres, calcetes...
La cuina nocturna també està enfocada a la MiM, pasta, arròs i carn roja, "que no falte de nà" per als nostres campions.
Bé, no cregueu que tot es "cuinar i cantar", encara que no suem la camiseta, nosaltres també patim i passem nervis, conec a un xic que s'assembla prou al nostre Sr.Bak, que està molt il.lusionat en la pujada. Aquest any he decidit baixar a vore l'eixida de la MiM amb el meu cunyat, reureu anims des d'el minut cero. Tenim ja mig planning fet: Estadi Castalia, Pont de Borriol, Bassa de les Oronetes, Useres (allí se uniràn també els fills del Sr.Bak), Sant Miquel de les Torroselles (ja se me pose la pell de galllina al imatginar la vostra entrada per la portalada), Xodos (encara que crec que finalment està descartat) i per fí "el Gegant de Pedra", Penyagolosa.
Bufffff!!!!! tinc que agafar aire!!! això serà magnific!!! Allí ens unirem totes les families, els Garcia-Blasco, ja experimentats en la Pujada; els Ibañez-Valero segòn any, amb la presencia d'Abel, col.laborador de la Pujada, i per últim i no per això menys important, els Saborit-Cervera, amb els seus menuts Oriol i Julia.
Serà un día prou llerg, d'aci cap allà, "els veus arrivar?" "si! per allí crec que venen!"" ah! no, no són ells, són els altres tres,""veus al papà? qui guanyarà?""estic cansat! tinc fam !""ja arrivem!"... i podriem fer moltes més frases curtes que s'aniran repetint durant tot el matí.



Bueno per a concluir, només volie donar-vos anims valents!!!
ALLÍ ESTARÉM DONANT-VOS SUPORT, SABEU QUE PER A NOSALTRES SOU ELS
MILLORS.

Entrene: Volta de Muntanya de Vall d'Alba

El pròxim dia 5 de juny es celebrarà la volta de muntanya de Vall d’Alba. I ja fa uns dies que anavem comentant que hauríem d’anar a vore el recorregut, doncs alguns de nosaltres feia uns anys que no participavem i altres, com jo mateix, no havíem pogut anar mai. Així que tots teniem ganes d’anar a vore el terreny, fins no fa molts anys encara culroig, per on transcorre la marxa.

La veritat es que no pensavem que seria abans de la MiM (recordem que és aquest dissabte dia 15), però com que aquesta setmana els deures ja estan tots fets, doncs tampoc vindrà malament soltar un poc les cames.

Als culrojos ja habituals d’aquestes correduries s’han afegit Fabricio i Sandra. Dos culrojos més que també fan intenció de correr en la marxa de Vall d’Alba i que no ho van fer gens malament en l’entrenament d’ahir.
Més fotos a l’àlbum web de culrojospelmon.
Com que les pròximes reflexions ja seran després de la MiM m’agradaria fer un parell de comentaris per a Santi i Cristian.

1. Estic molt content i satisfet d’haver compartit en vosaltres, tant els entrenaments com les carreres en que hem participat junts en els últims mesos. Unes vegades, la majoria, hem aconseguit els objectius que ens hem proposat, en altres ocasions no ha pogut ser. Però sempre des de la diversió i de vore aquest esport com a vida sana i saludable dins de les nostres possibilitats.

2. Ara, la MiM, és la culminació de tots eixos entrenaments de muntanya que hem estat fent. La veritat que és un repte important. 65 km donen per a molt i més si ens hem proposat en baixar de les 8h 30m. És normal que apareguen els nervis. Fins i tot jo, que amb aquesta seran 11 participacions, estic nerviós. I és bó tindre eixe puntet de nervis. Això, no fa més que demostrar que tenim ganes, interès i estem motivats per afrontar la carrera. Físicament estem capacitats per poder fer el que ens hem proposat. Ens ho hem de creure i mentalitzar-nos de que anem a conseguir-ho. Hem entrenat per a d’això, no? Doncs que collons! Cap amunt con dos cojones i a les 14 hores que fiquen l’arròs que quan estarà cuit, nosaltres ja estarem sentats a la taula.

AMUNT CULROJOS !!!

3 de maig de 2010

Sant Miquel de Torrocelles - Banyadera - Sant Miquel de Torrocelles

Aquest dissabte 1 de maig, teniem previst un últim entrenament llarg i dur, pel desnivell (a vore en que esteu pensant), per a la preparació de la Marató i Mitja. El recorregut que en un principi havíem de fer era: Sant Miquel de Torrocelles - Xodos - Banyadera i tornar a Sant Miquel de Torrocelles, però per circumnstàncies que ara us contaré breument, no va acabar de ser així.

Quedem a les 6 hores del matí per eixir de Vilafamés, Santi, Sergio (un amic de Santi que enguany també serà la seua primera MiM) i jo. La idea és poder eixir de Sant Miquel a les 7 hores i així poder tornar prompte, doncs per diversos compromisos hem d’estar a les 12.30 hores una altra vegada a Vilafamés. Sempre en agonies.

Tots tres hem sigut puntuals. Són les 6 hores. Agafem el cotxe de Santi i cap amunt. I entre conversa i conversa ens presentem en Atzeneta i agafem el desvio per anar cap al castell. Però 2 km abans de Sant Miquel es sent: PUFFFFFFFF! I comença a eixir aigua bullint als peus de Santi, que era qui conduia, i una fumarrera calenta comença a eixir pel salpicadero. Les òsties i els Deus se plovien per aquells montes. Vam suposar que seria un manguito que va rebentar. I ara que fem?

Com que eren les 6.45 hores del matí i no era plan de cridar a ningú i la malesa ja estava feta, ens posem el cinturó amb l’aigua, els gels i les barretes, agafem el paravents i cap amunt.

Al tornar, des de Xodos, Santi va cridar a son pare, per a que vinguere a replegar-nos on teniem el cotxe. Quan vam arribar ja estava esperant-nos. Vam omplir d’aigua el circuit refrigerant del cotxe i el vam baixar fins Atzeneta. D’allí a La Pelejaneta vam anar en son pare de Santi, on encara vam esmorçar com a cavallers, doncs tenien ja més fam que un gos.

Sobre l’entrenament comentar que eixos 4 km (2 de anar i 2 de tornar) que ens van faltar per començar el recorregut des de Sant Miquel, van fer que no puguerem arribar a la Banyadera, però ens donem per satisfets igualment de l’entrenament realitzat. En el gràfic podeu vore els parcials que vam fer.

Agrair a Sergio el haver compartit aquest entrenament i que espere que no sigue l’últim. I dir-li que està capacitat de sobra per baixar de les 9 hores en la seua primera MiM.

A Santi (pare) donar-li les gràcies per poder vindre a replegar-nos i que ens disculpe les molèsties que li vam ocasionar.

I a rocalaguela dir-li que es un plaer poder compartir aquestos entrenaments amb ell i que anem a per les 8.30 hores en la MiM, però que està capacitat per fer molt menys.

Per cert, que a les 12.30 hores en punt estavem en Vilafamés ;-)

Salutacions.