El día es preparava emocionant. A les 4:00h de la matinada sonava el despertador del mòvil, al contrari del que em pensave no me va costar alçar-me del llit, molt menys al Sr. Bak. Vam preparar els bocates del esmorçar per al batallò d'habituallament, el meu cunyat, el menuts de casa i per a mí . També vaig preparar el suministre per a dinar una vegada arrivaren a Penyagolosa. Després de desdijunar com calia vam ultimar els preparatius, i amb la puntualitat típica dels Ibañez a les 4:58 ja podiem escoltar el motor del cotxe del meu cunyat a la porta de casa. Vam carregar els trastos al maletero del KIA Sorento, "on estàn Nunivak i Rocalaguela?", tan pronte com vam arrivar a la boca del carrer els vam vore baixar. Encara era de nit però l'emició dels tres corredors es notava, a més a més eixa il.lusió ens la transmitien, teniem ja ganes d'arrivar. Els vaitje a Castellò va ser rapit entre rises i rises vam aplegar a la capital de la Plana. Aparcarem el cotxe detràs del Castalia, el meu cunyat i jo vam anar curiosetjar... a vore si veiem cares conegudes. Els corridors es van quedar per aquella zona calentant i ultimant detalls. Vam saludar a gent coneguda: Kike Gallen, Ramòn Pallarés, Bruno i Araceli, Guillermo Beltran, Xavi Badal,i molta gent que en este moment no me ve al cap." On està el trio La, La, La, que no venen? Els últims minuts abans de l'eixida pareixia que no passava. Be, per fi van entrar a la zona d'activació dels xips. En un moment es van activar els Garmins, 3, 2, 1 POOOOMMM! El coet de surtida va explotar, la multitut va començar a menejar-se !! Bé comence la marxa!!!
Proxima parà el Pont de Borriol.
De seguida vam aplegar abans de que ho fere ningú, vam aparcar i vam esperar a que arrivaren els nostres corridors, quan menys ens ho esperavem ja els teniem allí, quasi no ens van donar temps a saludar-los. Ale!! mamprenem la marxa cap a munt!
Ara Bassa de les Oronetes. Però abans vam anar a fer un tallaet i un troç de napolitana a la Cafeteria La Tanca. Al arrivar a la Bassa vam encontrar a Ricardo, l'home de Lucia. Vam xarrar fins que arrivare el primer corridor. Després va ser un goteig conitinu de corridors. Vam preparar les motxilles per als nostres corridors." On estarien millor?" Aquesta part del cami?" "no, millor a l'altra part". Bé no vam encertar el lloc, la volien després de l'alfombra. No hi havie que perdre ni un segon. Ja ho savem per al proper any. Cristian es mostrave nerviòs, "ací no al control! al control!" Bueno vale, tranquil!" ho tindrem en conte.
El primer habituallament ja estave ara prosima parada... Les Useres. Vam arrivar en prou de temps. Allí ja ens esperavem el menuts de la casa. Quan arrivarà el Papa?"em van dir només me van vore. Estavem emocionats, contents anaven mot bé de temps i semblaven estar bé. A les Useres vam estar parlant en Juanlu, El Llanterner, volie vore a l`equip però se li feie tard. Vam decidir anar cap al Control que estava al poliesportiu. Algo no marxave com calie, vaig vore algunes cares que a la Bassa van passar prou després que ells. Allí veig una de les gorres de l'equip. "Ja estàn ahi!!!" "Ja ve el papà!!!" Eh? que passe? veig a Nunivak a Rocalaguela pero no veig al Bakdelcentenà. Vaig anar cap a ells. Nunivak com ja me coneix em va tranquilitzar, el Sr. Bak està be pero no acavarà la carrera. T'e un tirò en la part de detràs de la cuixa. Però gracies a Deu està bé. De moment vaig descançar. En pocs minuts va arrivar el SrBak damunt del Suzuki del seu pare.Els pares del SrBak, els meus sogres, van parar per a vorels passar abans d'arrivar a les Useres. "quian sort!!". Be al vore la seua cara de sufriment e impotencia l'alegria va acavar. Estave molt trist, havie estat entrenant molt dur els ultims mesos. Primer la Marathò i després la MiM . "Com pot ser, estava preparat"
La cara dels seus companys també parlava per si soles, havien segut moltes patadetes. "Vinga aneu no pergueu temps!!!! "Nunivak i Rocalaguela es van comiadar del SrBak i van mampendre cap a Sant Miquel de les Torreselles. Nosaltres també aniriem, portavem les motxilles.
El primer encontre en els seus companys de carrera crec que va ser prou emotiu per tots. El SrBak parlave poc. Els nostres corridors van agafar forces i van seguir cap a munt. Ja no anavem a més habituallaments. Ara ja anavem cap al final de la carrera Penyagolosa.
Al passar per Adzeneta vam vore a Kike Gallen, també havie abandonat, tenie molesties al genoll. "Mal de muchos consuelo de tontos", pero ajude a consolarte. Vam parar i vam xarrar un ratet amb ells.
Cap a la una del mig día vam arrivar a Penyagolosa, allí ja estave Sandra en el menuts Julia i Oriol. Sandra es va posar a parlar en Cristian pensant-se que parlave en Abel, "que? com estàn?" de sobte va dir: "però tu? tu eres Cristian!! que fas ací?" Va tragar saliva i li ho va explicar. Vam esperar tots junts a la parella. Feie molt de fred, els menudets dormien tranquilament dins del carro. Com ho farien? Finalment van optar per la millor opció, que entrare a meta en el carro, l'any que ve Déu dirà, ja seràn més grandets i entraràn al braç. Els temps no passava. Va aplegar Arnau i es va unir a nosaltres, esperant al seu pare i Santi. Que ja venen!!!! aixo ho vam repetir unes quantes vegades, pero no aplegaven. Per fi pareixie que al final era veritat. Van preparar el carro a Rocalaguela per aconseguir el repte. Rocalaguela era la primera vagada que ho feie i va respondre com una campio. Nunivak ho ha tornat a fer amb exit.
Vullc agrair al meu cunyat Abel que m-acompanyare en el trajecte. Que me perdone per les vomitines que vaig tindre. Gracies.
Finalment volie donar/li anims al SrBak, el meu campi'o. Se que ha passat unes hores molt roines,pero, nomes queden 362 dies per a la proxima MiM. Anim alli estarem!!!
1 comentari:
Moltes gracies Zenaida per tot el suport que me dones sempre, done gust tindre una afició en una persona com tú al costat.
Publica un comentari a l'entrada