31 de març de 2010

Entrenaments per a la MiM 2010

De moment així és com queda el calendari per preparar les eixides llargues per a la Marató i Mitja 2010. Si hi ha cap contratemps, intentarem adaptar-lo el millor que es puga sobre la marxa.

Dia 3 - Vilafamés - Sant Miquel Torrocelles (33 km)
Dia 10 - núm (1) (26 km aprox) o alternativa en més kms
Dia 17 - Useres - Lloma Bernat - Useres (3o km)
Dia 24 - Castelló - Useres (34 km)



Dia 1 - Sant Miquel Torrocelles - Pla de la Creu o Banyadera - Sant Miquel Torrocelles (25 km o 33 km)
Dia 8 - núm (2) o inferior en kms

Dia 15 - MARATÓ i MITJA ( 65 km)


(1) - Les Moles - agafar marxa Vilafamés - toll alborcer amunt - pista a la dreta fins Sant Miquel - font de baix - ctra. Moró - Malpàs - amunt a la dreta fins Mas d’Avall - GR 33 sentit contrari fins ctra. Costur - les Planetes - Mas Andres - parany “curro” dreta - senda granja Marcial avall - camí Useres (26 km)

(2) - Pl. La Font - camí Cabanes - camí Les Alous - Les fàbriques - Font Piques - Planàs - camí La Serra (a l’esquerra) - La Penya - agafar recorregut marxa de Borriol - abans La Pedra agafar GR 33 fins encreuament Pou Mollet (a la dreta) - La Serra (per baix) - Roques Mallasen - Raval (24 km)

30 de març de 2010

Cartell dedicat Alqueries Running



Que vos pareix? tenim un infiltrat en el grup. Ara la seva feina es dedicar-los cartells als de Alqueries i fer-los avituallaments per eixes carreres.

Ay ay ay que mos tocara estirar-li les orelles!!!!!

X Pujada a la Nevera Atzaneta


Aquest cap de setmana passat ha segut la X Pujada a la Nevera, i com no podia ser d’una altra manera allí varem acudir el Sr. Nunivak i un servidor.

Me vaig alçar a les 5.45 del matí per poder desdejunar tranquil, vaig baixar a la cuina me vaig fer dos entrepans de pa de motlle en nocilla , dos albercocs secs que per cert me tornen boig i una camamilla, per que la llet no em prova gens bé. Desprès vaig pujar dalt me vaig amanir i vaig fer el ritual de WC que consisteix en anar al bany de dalt fer aigües menudes, anar al bany de la 1ª planta fer aigües majors i desprès anar al bany del garatge i tornar a fer aigües majors, no se per que però no puc fer-ne mes, suposo que serà per els nervis d’abans d’una cursa.

I una vegada fet el ritual toca agafar la bossa i el cotxe i anar a buscar al tio Nunivak i cap Atzaneta que varem fer cap. Una vegada allí vam agafar els dorsals que per cert tenien tots els xips en un munto i li va costar deu i ajuda encontrar-los, pobre home !! i una vegada ja ho teníem varem fer un caferet, bueno jo un altra camamilla. Ens varem anar cap al cotxe a canviar-nos, per el camí varem saludar alguns coneguts i a calentar.

Ja son quasi les vuit del matí i estan apunt de tirar el coet de sortida i ens anem cap a la línea de sortida i allí ens desitgem sort d’uns als altres, per cert el sr. Gonzalo Redon esta a la línea de sortida al nostre costat i també Jacobo un altre culroig. I de repent PUM!!!! I un altra vegada les espentes i agonies. Jajaja.

Vaig anar els primers kilòmetres en Santi i Gonzalo però al km 6 o 7 vaig pensar que els donen!! que sinó me rebentaran, i vaig baixar un poquet el ritme, no em trobava massa bé, però paset a paset es fa el camí i quan em vaig voler donar compte ja esta a dalt de la nevera que per cert cent metres abans del control de la nevera vaig pegar un estrompasso que no me vaig pelar les dents de milacre, encara me fa mal el dit gros del peu. Una vegada arribes dalt ja es tot cara cap avall i el ritme se incrementa i vas bastant agust pim pam pim pam i ja estàs al barranc, quin trocet mes bonic tu!! les cames aquest tram l’agreixen molt, creuem la carretera i cap al Mangrana que fem cap, faig un traguet i comença el suplici per als turmells fins que arriba el camí ample que allí torno a ficar la 5ª i vaig passant a gent i entro per linea de meta en 2.39.56 a un ritme mig de 6.06 min/Km . Que content que estic !!! He baixat bastant la marca que tenie que ere de 2 hores 57 min.

Per que tenen tanta presa en que tornes el xip ? estàs agafant aire intentant recuperar-te un poc i les xiques donant-te presa per a que te lleves el xip i es el tornes, un moment redéu que no el vull per a res.

I me fique a buscar a Nunivak i buscant buscant el veig tot llarc en una tia i un tio damunt d’ell, vaig pensar estaran fent un trio !!!! i a mi no m’han dit res ? Pues no li estaven fent un massatge i lo primer que me va dir es “ Santi tinc males noticies” M’han eixit dos ampolles als talons, estic disgustat però content per el resultat de 2h.26min. Santi ho sento molt espere que et recuperes prompte.

Ara ha entrenar fort per al proper repte, fer la MIM .

29 de març de 2010

X Pujada Nevera Atzeneta

Després de no sé quantes setmanes dedicats a les curses d’asfalt, ja tenia ganes de tastar les pistes de terra i les sendes de muntanya. Així que Atzeneta seria el primer contacte seriós amb els desnivells, ja acostumats, que ens ofereixen els paisatges de l’interior de Castelló.

A les 6.30 hores eixim de Vilafamés Rocalaguela i un servidor. Arribem prompte per agafar el dorsal, doncs l’eixida no és fins les 8h del matí. Així es que després de saludar a diversos coneguts ens anem a prendre un café. Bé, jo sí que em faig el café, però rocalaguela es pren una manzanilla. I no era per evitar el ficar-se nerviós, sinó que tenia por de fer-se garretes avall.

Després de la visita obligada al WC ens anem cap al cotxe per canviar-nos i començar a calentar, doncs feia un fred del copón, però tot i això decidim eixir en l’equipatge oficial i res més.

Falten 10 minuts per a l’eixida i ens col·loquem baix de l’arc. Llancen el coet i au ... mariquita l’últim.

Durant els primers metres, encara per dins d’Atzeneta, veig que tenim un fum de gent per davant així que decidisc accelerar el ritme i començar a passar corredors, doncs no volia que se’m ferà tapó en arribar a la senda. Rocalaguela deuria pensar el mateix doncs el tenia pegaet a les costelles.

Tot i que són els primers quilòmetres, em trobe molt bé. Baixem ràpids al 1r control (46 min). D’ací fins el 2n control quasi tot va picant cap amunt i algunes de les costes són realment dures. Em vaig girar per vore si encara venia rocalaguela darrere de mi, però no estava i vaig suposar que deguere fer més temps en el control. Arribe al cim de la Nevera, 2n control (1h 29m). Pel que havia pogut vore en anteriors classificacions, es podia fer tota la “baixada” en 1 hora aproximadament. Això indicava que podia estar per baix de 2h 30m. en la línia de meta.

Em trobe bé i em llance a baixar a tope primer per la senda i després per la pista de terra. El Garmin indica que el ritme és de 3.50 m/km, però tinc algunes molèsties en el taló. Crec que són unes pedretes i decidisc parar a llevar-me-les. Això seria cap al km 17 aprox. Quan torne a començar a correr continue tenint les molèsties i no comprenc perquè. Però prompte deduisc que el que s’està formant és una ampolla, doncs cada vegada les molèsties són més fortes.

Arribe al 3r control (1h 50m). Tot i que encara no estem en Setmana Santa comença el meu calvari particular. Entrem per dins del barranc, no hi ha terra, tot són pedres que quan les xafe amb la zona del taló sembla que siguen punxes.

Estic a punt d’arribar al Magranar, 4t control (2h 09m) i les molèsties comencen a l’altre taló. Mare de Déu quina creu. Em diuen que falten 4 km per a meta i pense que si puguere baixar a 5.00 m/km encara podria estar en les 2h 30m. Però els peus no estan per a romanços.

Ja no puc xafar bé el terra en cap dels dos peus. He de deixar caure el pes a la planta del peu o a la puntera, amb la qual cosa se me carreguen els quadríceps i els bessons.

Els 2 km últims se me fan interminables i ja no mire ni el Garmin. Només vull acabar. Per fi veig l’arc de meta i entre en 2h 26 minuts. Amb una mitja de 5.36 m/km - 26 km. El que haguera sigut una gran satisfacció es tornava en una sensació amarga, de malícia i de no saber que m’havia passat.

Ara, després d’escriure aquestes línies, pense que em va eixir una bona cursa i que un cúmul de circumstàncies van dur a que em passara aquest incident. He de extraure la part positiva, i aprendre per a que no es repetisca em posterior proves.

Aquesta setmana me tocarà passar-la al sofaret de casa. Amb els peus en alt, rossegant-me les ungles (de les mans) i canviant els apòsits de don Miguel.

11 de març de 2010

BARCELONA: SACRIFICI, IL.LUSIÓ I SATISFACCIÓ

Tot va començar a l'estiu, un día de piscina que va eixir el comentari de fer algún día una marató, vam dir; podriem fer la de Barcelola i Santi va dir ja parlaré en un xic que treballe amb mi i li dire que ens prepare un entrenament de 4 díes a la setmana...

I aci estem en Barcelona, día 7 de Març de 2010 les 6:30h. i sense haver dormit quasi, degut als consagrats nervis que es solen tindre en una previa a una carrera, i quina carrera, Marató de Barcelona 2010 quasi res. Bueno aci comence la meva crónica: en mentge un croissant de xocolate, dos porres també de xocolate, i un suc de taronja, en pose l'equipatge oficial i baixe a la recepció de l'hotel, on havía quedat amb el senyor Nunivak, al poquet de rato apareix i comencem. Surtim cap a la plaça d'Espanya al trotet suau, calentant. Tal i com ens anem acostant els nervis van creixent, és una sensació inexplicable. Al arribar ja hi ha un ambient impressionant, ens fem unes fotos amb l'equipatge oficial i entrem al pabello a deixar la borsa per canviar-nos després. Calentem un rato i sortim a col.locarnos als caixons corresponents de l'eixida, ens donem la ma i ens desitjem sort. L'emoció és molt gran, la musica sona, l'ambient em posa la pell de gallina, sona la canço de Fredy Mercury i Montserrat Caballer "BARCELONA" m'agarra esgarrifança i se me posen els ulls plorosos de tanta emoció. Sona el tir de l'eixida i comencem, em costa 3:10 minuts en arribar al l'arc de l'eixida. Surtim cap a munt direcció al Camp Nou, els 5 primers kilometres son pesaets amb una pendent que fa pujar les pulsacions, ja estem al kilometre 5 i el temps no esta mal del tot, 26:15. Ara ve un tram molt comode amb pendent però cap a vall, ens arrimem al kilometre 10 i es sent un sorroll que te pose la pell de gallina, son un grup de tambors que toquen a ritme de batukada i no veiges com t'anima aquesta musica quan estàs corren. Una vegada passat el kilometre 10 ens enfilem pel carrer Tarrega fins la plaça d'Espanya on hi ha tanta gent, quel carrer per on tenim que passar es fa tant estret que quasi passem en fila d'un. Ahí vaig estar buscan per primera vegada si veía als nostres, Zenaida, Raquel, Cristian, Aleix i Arnau, peró hi havie tanta gent que era quasi impossible. Una vegada passada la multitut ens enfilem per l'Avinguda del Meridia, direcció al kilometre 15, a l'altura del 12 portave 1:00:00 més o menys, i vaig decidir menjar un poc. Una senyora estrangera em va llegir el nom del dorsal i em va pegar un crit "venga Cristian ánimo que vas muy bien!!!" , aixo em va ficar a cent per hora, era la primera vegada que una persona desconeguda em donava ànims en una cursa, va ser fabulós. Durant tota la cursa estave ple de gent com aquesta dona. Bueno arribe al kilometre 15 i em done compte que el pulsometre se m'havie quedat sense senyal i no contava, en marcave 1:14:12 , vaig mantindre la calma i em vaig banyar la part del pit on va el cinto i es va posar a funcionar de nou. Crec que se me degueren pedre minut i mig o dos, més o menys. Continuem, passem per La Sagrada Familia i ahi tambe vaig estar buscant als nostres, tampoc estaven, continuem cap a la mitja marató, ere un carrer on amavem en els dos sentits. Ahí vaig estar buscant a Nunivak perque hi havie la posibil.litat de vore'l però , no va ser així. Passe per la mitja amb 1:45:19, em trobave molt be i corrie a un ritme comode, vaig decidir aguantar-lo. Passem pel Pont de Calatraba, que tenie una rampa considerable, una vegada passar el pont torne a menjar mitja barreta més. Seguím direcció a la Torre Abgar, a l'altura del kilometre 26 per l'altre costat d'avinguda baixaven els corredors que portaven uns 3 kilometres més que nosaltres, ells estaven aproximadament al kilometre 29, de repent, vaig vore al senyor Nunivak, el vaig escridassar "¡Santiiii!, ¡Santiiii!, ¡Culoooiigg!", però anave tant concentrat que es van girar els 4 o 5 corredors del seu voltant, i ell ni es va enterar, quina concentració collons. Encara aixina em vaig animar al vore'l i em va donar força per seguir content i amb ganes. Passe pel kilometre 30, i encara no hi ha rastre dels nostres. Ja tenía ganes, ja començava a pensar: on collons s'hauran clavat?, de sobte sobre el kilomete 35,5, el meu fill major Cristian pujat damunt d'una valla, i al seu costat tots els altres, Arnau, Raquel, Zenaida i Aleix, em va donar tanta, tanta alegría que vaig crusar el carrer a tota pastilla per xocar-los les mans i agafar tota l'alegria que desprenien,i que em donarie tota l'energia necessaria per arribar fins a la meta. A l'altura del kilometre 37 només pensava: "aço ja esta Cristian, va només falten 3 per el 40, 15 minuts, arribe al 40 euforic amb un temps de 3:20:57, em trobe en una xica que s'estave paran a caminar i estave tant content en haber arribat al 40 en bones sensacions que em vaig ficar al seu costat i li vaig dir, ¡¡vinga ànim que ja o tením!! ,només en que corregues a 6 minuts el kilometre en 12 minuts ja estas, ¡¡vinga va vinga!!, la xica va continuar corrent a un ritme suau però sense pararse i una dona que anave al seu costat em va donar les gracies, aixó tambe em va donar moltes forces a mi mateix, ja estem al 42 només queden 195 metres i estic molt content tant emocionat que al agafar la recta d'entrada a meta comence a sonriure i alçar els braços de gran satisfacció, no meu puc creure passe per la meta en 3:32:23 aço es massa!!.



Al igual que el meu company Santi jo tambe tinc molt que agrair a molta gent que han fet posible que puguesse correr aquesta meravellosa Marató:



A Juan Luís Porcar, que en va preparar l'entrenament per les meues posibil.litats, a Santi García per donar-me molta força mental en els moments decaiguts, a Santi Saborit que a estat patint i donan ànims fins a l'ultim día, i al igual que el meu company tambe tinc molt que agrair com no a la meva familia, Zenaida que m'ha soportat l'entrenament, tambe m'ajudat molt en els mals moments i als meus fills Cristian i Aleix.



Moltes gracies.

Marató de Barcelona

Són les 7.15h. Acabe de desdejunar un croissant de xocolate, una porra de xocolate, un donuts i un suc de taronja. Baixe a recepció de l’hotel, on he quedat amb elbakdelcentena. Allí està com sempre, somrient. Somrient de satisfacció de saber que ha arribat el dia. Ara ja està. Han sigut 18 setmanes d’entrenament. De sacrifici per poder combinar familia, treball i entrenes. Tenim 2 km fins la plaça d’Espanya (eixida de la marató) i decidim anar a peu, calentant. Hi ha 7 o 8 graus i està núvol. Comentem que potser siga un bon dia per correr. Arribem a la plaça d’Espanya, encara és prompte, però hi ha molt d’ambient. La megafonia ja està en marxa i els speakers no paren d’animar i de donar dades pel micròfon.

Tenim d’anar a deixar la bolssa de la roba per poder-nos canviar quan acabarem, però abans ens fem unes fotos en la línia d’eixida al fons, amb l’equipatge oficial i el dorsal al seu lloc. Elbakdelcentena amb el 8061 de color groc, temps previst entre 3.30 i 4.00. Un servidor, de color blau, el 4138. Temps previst entre 3.00 i 3.30.

Entrem al pavelló i deixem les bolsses. Decidim buscar un lloc per continuar el calentament, però abans hem de passar pel WC, com no. Seguidament ens fiquem a calentar. Hi ha molta gent. Entre d’altres i al nostre costat un grup de keniates que pareix que no toquen el terra. Ja estan suats com a polls, mentre que altres porten una bolssa de basura per damunt per resguardar-se del fred.

La marató comença a les 8.30 hores. Són les 8.10 hores aproximadament i ens arrimem a vore si han obert els caixons on es col·loquen els corredors segons el temps que volen fer. Veem que ja han obert les tanques per poder accedir i decidim posar-nos al nostre lloc. Cadascú al seu. Ens donem la mà i ens desitgem sort. Ens ha anat prou bé, doncs hem pogut posar-nos quasi en primera línia del nostre caixó. Mire cap enrere i l’avinguda comença a plenar-se de gent. Senc parla anglès, francès, italià, … Es senten els pitíds dels rellotges i dels cronos que els participants ens ajustem. Per megafonia comença a sentir-se "Barcelona" de Fredy Mercury i Monserrat Caballé. Disparen una bengala de papers de colors i comença la MARATÓ.

Els primers 500 mts el Garmin em marca 4.05 m/km. Pense que és massa ràpid, però hi ha molta gent, anem molt espesos i el carrer de Sants no és massa ample per portar a 12.000 corredors. Em col·loque a l’esquerra, pegat a la vorera i vaig passant a molts corredors. Em trobe còmode i decidisc anar cap endavant. Pujem cap al Camp Nou, a buscar la Diagonal i el km 5 (22m 00 sg). Continue anant més ràpid del que tenia previst, però les sensacions són bones. Ací el gran grup ja s’ha estirat un poc i es corre còmode. Sense perill de tropesar amb altres corredors. Tinc la sensació de que els kms passen ràpid, més ràpid que en els entrenes cap a Benlloch.

Arribe al km 10, carrer de Rocafort (43m 32sg). La previsió era d’arribar en 45 minuts. Prompte tornarem a passar per la plaça Espanya. Els carrers estan plens de gent. El pasadís cada vegada és més estret, cosa que em recorda a les etapes de muntanya de ciclisme. El públic anima a tots el participants, fins i tot criden el teu nom amb tanta força que et fan girar per vore qui és. Se me fan els ulls plorosos i la carn de gallina. Intente buscar en la mirada a Raquel, Arnau, Zenaida, Cristian i Aleix, però es imposible, hi ha masa gent. Això em fa retornar a la realitat i pense, “encara falten 30 km, pues no quede tomata!”.

Quasi estic al km 15 (1h 05m), no tinc sensació de fam, però he de menjar. Així que li pegue 2 mossets a la barreta energètica. Passe per l’avituallament i beg un got de powerade. Tot seguit arribem a la Sagrada Familia pel carrer Marina, que com pica cap abaix em dona temps a vore la majestuositat de l’edifici. No l’havia vista mai i m’impressiona.

En poc de temps agafem l’avda. Meridiana, que ens farà passar per la MITJA MARATÓ (1h 31m 57sg). Són quasi 3 minuts més ràpid del temps previst. Mentre baixem cap al pont de Calatrava tinc dubtes. Per un costat em trobe bé a aquest ritme, però pense que després puc pagar aquest esforç i només he fet la mitad del recorregut.

Cavilant i sense saber si baixar el ritme o no, quasi estic en el km 25 (1h 48m). Li torne a pegar 2 mossets més a la barreta i torne a beure powerade. Veig la torre Agbar al final i pense que allí podria estar la familia. A l’altre costat de la Diagonal i en sentit contrari no paren de passar corredors que van davant de mi uns 4 km aproximadament. Ens enfilem al km 30, cap al Fòrum. I ara sí que decidisc que vaig a arriscar. Sé les conseqüències que em poden arribar a dur, però ho tinc decidit. Passe el km 30 en 2h 10m. Ens fiquem a l’avda. Litoral km 32. No hi ha quasi gent. Un xic que va en bici, no para d’animar a dos companys que van 5mts davant de mi. Senc que els diu que hi ha d’aguantar fins el km 35 (2h 33m), que girarem cap al centre i la gent ens està esperant per animar-nos.

Estic a punt de passar per l’arc del Triomf. I ara sí que senc Saaanti, Saaanti, Saaanti. Eren ells. Zenaida, Cristian, Aleix, Raquel amb la càmera de fotos i Arnau amb un cartell que deia "Vinga pare que tú pots!"

Vore’ls a d’ells em va donar molta força. Vaig menjar el que em quedava de la barreta i em vaig concentrar. No m’ho podia creure. Estava a punt d’arribar al km 40 i no havia agafat la temuda “pajara”. Passe pel km 40 en 2h 56m.


Aquestos 2 km últims l’eufòria em desborda. El carrer Sepúlveda, l’avda. Paral·lel i la plaça d’Espanya estan plens de gom a gom. És impressionant. Tots et criden, tots t’animen. Veig el crono i alce els braços. Passe la línia d’arribada en 3h 05m 43sg, en la posició 881 de 10240 participants que van finalitzar.

He acabat la MARATÓ DE BARCELONA. Gran satisfacció, alegria i emoció. L’esforç de les 18 setmanes anteriors s’ha vist recompensat.

Gràcies a tots els que ens heu animat i us heu interessat per saber com ens ha anat, especialment a rocalaguela, llanterner i culroig.

Gràcies també a Juanlu, el nostre trainer, per haver tingut la paciència d’adaptar els entrenaments a les nostres possibilitats. Sense tú no haguera estat possible.

I sobretot gràcies a la meua dona i el meu fill per tot el suport que m’haveu donat des del principi que vam començar aquest nou objectiu.

9 de març de 2010

BARCELONA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA, SONA O NO SONA, BARCELONA ÉS BONA

Bueno, tal vegada no deurie ser jo la que comence la contalla de Barcelona, pero com tinc un ratet vaig a adelantar-me als dos anfitrions, Nunivak i el Bakdelcentenà, per contar la meua vivencia a la capital condal, la gran Barcelona.
El dissapte vam agafar l'Euromed a les 9:18 exactament, l'aventura començave, l'expedició es va repartir en dos vagons diferents, el 8é i el 9é. Aplegarem a Barcelona avanç del mig día. Vam coneixer el nostre gran aliat durant estos dos díes, el metre. Arribarem al "Sunotel Junior" vora les 12:30, ens registrarem, desferem les maletes i vam anar cap al començament de l'aventura. La Fira del Corredor, on els nostres atletes van repregar el seu dorsal corresponent i el Xip. L'emoció ja es vea a la cara d'estos dos homens. Pareixien ... no sé, no tinc paraules per descriu-lo... . Seguidament vam anar a dinar, com ja s'ho imaginareu, a més del que vam demanar per menjar, vam dinar Marató, com sería aquesta 2ª Marató per a Nunivak? i la primera per al Sr. Bak? Sería capaç de acavar-la? Milloraria el temps Nunivak respecte a l'any passat?
La vesprada va passar prou depressa, gracies a Deu, tots teniem ganes de que arribés el día 7 de Març, el gran día.
El gran día va arribar, els corredors en van alçar a l'alba després d'una nit llerga. Van desdijunar com Deu mane, el Fornet, cafeteria que estava ubicada baix de l'hotel els va abastir de porres amb xocolata, umh!!! si no hagués segut per les porres, van donar l'energia suficient per correr tota la marató.
L'afició dels deportistes no van asistir a l'eixida per motiu d'horari, ja que els menuts estaven esgotats del día anterior i vam decidir esperar als seus progenitors en un punt on segur s'alegra-rien de vorels i, a més a més es ficaria una punxà d'energía. Vam anar al km. 35, al Arc del Trionf, un lloc emblemàtic de la capital catalana, on els vam esperar vora hora i mitja. Per fi per l'altra banda de carrer va apareixer un dels nostres deportistes, Nunivak!!! el vam escridaçar, VINGA ANIM, TU POTS!!!!, la pell no em tocava la roba, un nuc a la gola, els ulls, el cor!!! quina emoció Ninivak esta perfecte, adeu!!! Bueno el primer ja ha passat hara a esperar al Bakdelcentenà. Quan trigarà? Mil preguntes em passaven pel cap, i encar no arriva?? Mentres tant l'emoció es palpava en l'ambient, la gent animava, els corredors es creixien i es alegraven, erem tots una gran familia... Per l'altra part de carrer apareix el Bakdelcentenà, el seu fill majò ens va avisar, ahí està!! Va correr fins xocar-nos les mans, rient, xillant, de nou la pell no em tocava la roba, i els ulls es van desbordar , "que te passe mamá?", die el xicotet de casa, estave molt emocionada, el cor m'anava al cent. El segon corredor també anave bé. Vam agafar el metro i ens vam anar a la meta, a la Plaça d'Espanya. Pero vam fer tard, Nunivak va aplegar quan nosaltres anavem a baixar a la boca del metro, Rocalaguela ho va vore en directe i ens va telefonar, quin seguidor, a 300 km. de distancia el va vore aplegar i nosaltres corrent d'ací cap allà no el vam poder vore.
A l'eixir de la boca del metro de la Plaça d'Espanya vaig vore com els braços del Bakdelcentenà, s'aixecavent cap a munt. Vaig surtir d'allí volant i cridant, pero el soroll de la munió va impedir que em senqués. El Bakdelcentenà també va arribar a meta. Els dos corredors són uns autentics campions, els temps van ser de marca, però crec que lo més important es que l'han acavada i estàn bé, la il.lusió en que l'han preparada, lo dur que han entrenat, plovent, en fret... ENHORABONA ALS DOS!!! "Lo que bien comienza bien acaba". Com a últim punt volie dir que només per vore el montage, l'organització ...val la pena anar a vorela, aixó es massa per la carabassa... M'enduc un molt bon sabor de boca de la Marató de Barcelona, si teniu l'oportunitat de fer-la animeu-se, jo si pugués ho farie. ANIM!!!

2 de març de 2010

Emocionada

Bon dia a tots, el dia que Santi em va dir que havieu fet un blog i que m´havieu convidat per a que entrara a vore i poder escriure jo tambe, vaig pensar "tenen poca feina estos, com trevallen poc, es pensen que jo tinc temps per a estes coses, mare meua" pero va i un dia em vaig registrar i no vaig tindre temps de res mes, pero avui com qui matina te temps de tot, doncs me ficat a vore que pasava per asi, per a que no digueu que no he fet cas, tant ha sigut la meua sorpresa que me ficat a llegir primer el capitol de Zenaidai bufff, no se si es per que estic xoff o perque, pero m´he ficat els ulls plorosos, jo mai he fet una carrera en competicio, be la del cancer pero eixa no val, encara que he fet moltes marxes mai les he fet el dia oficial ja que sempre he tingut alguna tecla pero be tot val, i te que ser massa quan vas per el monte i de repent sens el teu nom, una cara coneguda,... aixo te fique els pels de punta la veritat. Pero ara be acabe de llegir el de Zenaida i em fique al seguent resulte que es del meu senyoret i buffff eixe si, eixe si que m´han fet saltar les llagrimes he plorat tu, he banyat el teclat del pc. No hi ha res millor que escriure i poder llegir els sentiments i sensacions de la persona que estimes, aixo es massa. I ja despres he continuat i jejej Bak eixa es bona, llegint llegint a sigut pasar dels plors a la risa en qüestió de segons.
Jo no puc contar-vos cap anecdota en carreres, pero tot arrivara, ara fa casi un any que no corre, be eixia a caminar pero tambe no gran cosa, ja que el pes de la panxa no em permitia fer grans recorreguts, pero la setmana pasada ja em vaig ficar un altra vegada i avui torne, i tinc bona acompanyant, Susana Mallasen, aixi que si em fique com ella os pasare davant a tots jejeje.
Espere aquest any poder fer la marxa del poble el dia senyalat, i aixi poder contar-vos tots els meus pensaments.
El dia de MiM estarem alli dalt esperant-vos a tots, dones i xiquets ara que tots som una familia completa.

Ja os contare algun dia algun altra coseta.
Salut Sandra.

1 de març de 2010

QUE MERAVELLÒS ES RECORDAR...

Com a membre d'aquest blog supose que hi ha que contar vivencies que hi han en les carreres, Actualment jo les carreres les visc a l'altra part del camí, que encara que no es súe, he de confessar que, jo personalment patisc moltissim, per qué? no ho sé, són molts kilometres, nervis... Bé, fa un parell d'anys jo també vaig participar en algunes marxes. La primera no l'oblidaré en la vida, no per bonica, si no per perillosa. Realment vaig patir molt, va ser la d'Orpesa, alló pareixie "Alfilo de lo imposible" o algo aixina, hi havien uns barrancs!!! de locura, si estropesaves o xafaves mal una pedra tenies el perill de caure sense vore el final del barranc, creeu-me en més d'una ocasió vaig pensar, que a mi qui m'havie cridat allí, que aixó no era anar de rotonada a rotonda, font de la Triciola, i la volteta que solie fer, allò ere un suicidi. Finalment la vaig acavar, i he dir que detràs de mí encara va arrivar prou de gent. La segona marxa va ser la de Figueroles, molt bonica i, en la que vaig fer molt bon temps, 2:45:26, tota una marca. I com a colofò a la meua curta carrera com a corredora, vaig fer la del meu poble, la Marxa a Peu a Vilafamés. Allò va ser un somni per a mí, un somni que jo ja savie que no podrie tornar a practicar en prou de temps. Recorde que ens vam alçar molt pronte, vam desdijunar com deu mane i vam eixir al carrer, vam agafar els dorsals, casualitat de les casualitats el meu numero de dorsal ere el 1. Vam calentar un poc i vam anar cap al punt de surtida. La camiseta no em tocava la carn. En vaig despedir del meu home i cadascun vam ocupar el nostre lloc. Ell, unes posicions més endavant i jo més a cap enrere, en Carme, la dóna de Juanlu, Lucia i Verònica que es va unir al grup. Pum !!! El coet d'eixida, tots corrien com a descosits, i nosaltres també, davant de la plaça de Gonzalo ja teniem flato!!! Rises, la cosa pintave graciosa. Poc a poc vam fer camí, jo vaig anar quasi tot el camí amb Verònica, als diferents habituallaments preguntave pel meu home, jo savie que ell apretave més que jo. Recorde la pujada al Planàs, ja es sentien els altaveus de la meta. La cosa ja anave de baixà, i quina baixà, jo sense presa a poc a poc. Al arrivar baix, vaig mampendre de nou a correr, corrie molt contenta savie que la meua gent estarie esperant-me. Al arrivar a l'esplanà de L'Estepar ja vaig vore al meu fill major, Cristian i als seus amiguets, va mamà!!!! que el papa ja fa rato que ha arrivat!!! Hem costava respirar!!! No per l'agotament si no per l'emoció, pensava qe no aconseguiría regular de nou la respiració. Vaig començar a baixar ja l'últim tram de la carrera, a la carretera ja vaig poder vore en esta ocasió al xicotet de la casa, Aleix i al meu home, vaig tragar saliva, i els ulls se me van humir. L'entra a meta va ser maravillosa, la gent del meu poble aplaudint-me i jo plorant com una descosida. Meravellòs.....

XII MARXA A PEU PER BORRIOL

El dissabte vaig baixar a Borriol a córrer en un company d’institut que es diu Roldan que li vaig dir que no l’esperaria i si em descuida un poquet me guanya. Vam anar a replegar el dorsal i allí estave mig Vilafamés i ens vam saludar , També estave el tio Bruno que me die son 5 punts la utmb, jo pensave putos gabatxos i xarran xarran, Pum!!! el coet d’eixida ja tot son espentes i agonies per eixir.

A la primera baixada me escridassaven per darrere " Santi si t’encantes te guanyaré" me vaig girar, ui!! però si es el Tio Albert Royo, me preguntar com me anava i li vaig dir que no tenia molt bones sensacions i vam seguir junts un ratet, despres en trobave millor i vaig anar fent.

Anava pujant per el mig d’un bancal d’ametlles i me senc. Va Santi va !!! Que vas bé!! era el Sr Nunivak. Me va donar mes força que dos barretes energètiques i me vaig fer mes content que un gat en dos rates. Me va acompanyar un moment i me va dir ens vorem desprès en la Pedra, i vaig seguir tot sol en bons ànims. Pujant per la senda que va al camí de la serra vaig veure un cartell que ficava “Alqueries Runinng terreno Culroig Apreteuuuu !!!!” Vaig Pensar el tio Juanlu ha estat per ací. I camí la serra amunt cap a les torres pujava tot sol i començaven les males sensacions i pensava Ostia Puta que me costarà mes de lo que me pensava i en això que aplegue al control de les torres i allí estava el autor del cartell dedicat a les Alqueries, en gorreta i damunt de una Mountain Bike i mes content que unes pasqües. No sabia que corries en va dir, va que vas bé apreta que ara ja esta!!. I cap avall per un camí ample fins que vam arribar a un lloc que ficava baixada perillosa i per una senda prou divertida vaig seguir quan de repent vaig tornar a veure a Gonzalo que anàvem fent la goma tot el mati i quan varem arribar al encreuament de la font de Codina que ja tornava a començar la costa amunt fins a la pedra de Borriol, i allí Gonzalo sen va tornar anar davant i jo vaig ficar el cap catxo i amunt fins que de prompte me senc Va Santi va que açò ja ho tens, vinga va que vas bé, i vaig alçar el cap i allí estava Nunivak en els prismatics i em va acompanyar fins al control de la pedra, i m’anava dient te veig bé, en serio te veig bé, estos crits me van tornar a donar força. Mentre jo estava al control agafant un gotet d’aquarius ell ja estava preguntant a un de l’organització que coneixia que quan de temps falta per arribar a meta? Quan torna a moure m’acompanya uns 200 m i me diu o pots fer em menys de 2h 45min. Jo per dins pensava Xaaa que tio mes bruto!! I me vaig enfilar cap a Borriol per una senda mes trenca cames que menys en la que vaig patir bastant i quan me vaig donar conte ja estava en Borriol vaig girar un canto i alli tornava a estar el Crak dient Molt bé Santi pots estar content !!! Ell sempre te una paraula de suport i d’ànim.

Ja nomes queden 200 metres per a meta a fer bona cara Santiaguet que han vingut els teus fills a veure’t i la dona, que ha matinat quasi tant com jo per a poder estar quan entrarà per meta.

Al final vaig fer un temps prou bó 2h.40min.55seg.

Ens varem ficar Sandra,Nunivak, Nuria i Fernando a xerrar de com havia anat la cursa, de si es dura de si estàs cansat i quan me dona compte ja esta Roldan allí en nosaltres però no deies que te costaria de 3h a 3h i 15 min. Que Cabró !!! volia fer-me el Cul Roig.

No Voldria passar per alt la feina que ha fet l’organització i lo ben feta que ha estat si la tinc que puntuar li dona un 9 i part de l’altre.

Estava en casa i encara vaig rebre un sms de suport del tio nunivak i una cridada de telèfon del Sr Bak. Sou molt parits tios!!! Que tingueu molta sort per Barcelona !!!

Salut i muntanya.