11 de març del 2010

BARCELONA: SACRIFICI, IL.LUSIÓ I SATISFACCIÓ

Tot va començar a l'estiu, un día de piscina que va eixir el comentari de fer algún día una marató, vam dir; podriem fer la de Barcelola i Santi va dir ja parlaré en un xic que treballe amb mi i li dire que ens prepare un entrenament de 4 díes a la setmana...

I aci estem en Barcelona, día 7 de Març de 2010 les 6:30h. i sense haver dormit quasi, degut als consagrats nervis que es solen tindre en una previa a una carrera, i quina carrera, Marató de Barcelona 2010 quasi res. Bueno aci comence la meva crónica: en mentge un croissant de xocolate, dos porres també de xocolate, i un suc de taronja, en pose l'equipatge oficial i baixe a la recepció de l'hotel, on havía quedat amb el senyor Nunivak, al poquet de rato apareix i comencem. Surtim cap a la plaça d'Espanya al trotet suau, calentant. Tal i com ens anem acostant els nervis van creixent, és una sensació inexplicable. Al arribar ja hi ha un ambient impressionant, ens fem unes fotos amb l'equipatge oficial i entrem al pabello a deixar la borsa per canviar-nos després. Calentem un rato i sortim a col.locarnos als caixons corresponents de l'eixida, ens donem la ma i ens desitjem sort. L'emoció és molt gran, la musica sona, l'ambient em posa la pell de gallina, sona la canço de Fredy Mercury i Montserrat Caballer "BARCELONA" m'agarra esgarrifança i se me posen els ulls plorosos de tanta emoció. Sona el tir de l'eixida i comencem, em costa 3:10 minuts en arribar al l'arc de l'eixida. Surtim cap a munt direcció al Camp Nou, els 5 primers kilometres son pesaets amb una pendent que fa pujar les pulsacions, ja estem al kilometre 5 i el temps no esta mal del tot, 26:15. Ara ve un tram molt comode amb pendent però cap a vall, ens arrimem al kilometre 10 i es sent un sorroll que te pose la pell de gallina, son un grup de tambors que toquen a ritme de batukada i no veiges com t'anima aquesta musica quan estàs corren. Una vegada passat el kilometre 10 ens enfilem pel carrer Tarrega fins la plaça d'Espanya on hi ha tanta gent, quel carrer per on tenim que passar es fa tant estret que quasi passem en fila d'un. Ahí vaig estar buscan per primera vegada si veía als nostres, Zenaida, Raquel, Cristian, Aleix i Arnau, peró hi havie tanta gent que era quasi impossible. Una vegada passada la multitut ens enfilem per l'Avinguda del Meridia, direcció al kilometre 15, a l'altura del 12 portave 1:00:00 més o menys, i vaig decidir menjar un poc. Una senyora estrangera em va llegir el nom del dorsal i em va pegar un crit "venga Cristian ánimo que vas muy bien!!!" , aixo em va ficar a cent per hora, era la primera vegada que una persona desconeguda em donava ànims en una cursa, va ser fabulós. Durant tota la cursa estave ple de gent com aquesta dona. Bueno arribe al kilometre 15 i em done compte que el pulsometre se m'havie quedat sense senyal i no contava, en marcave 1:14:12 , vaig mantindre la calma i em vaig banyar la part del pit on va el cinto i es va posar a funcionar de nou. Crec que se me degueren pedre minut i mig o dos, més o menys. Continuem, passem per La Sagrada Familia i ahi tambe vaig estar buscant als nostres, tampoc estaven, continuem cap a la mitja marató, ere un carrer on amavem en els dos sentits. Ahí vaig estar buscant a Nunivak perque hi havie la posibil.litat de vore'l però , no va ser així. Passe per la mitja amb 1:45:19, em trobave molt be i corrie a un ritme comode, vaig decidir aguantar-lo. Passem pel Pont de Calatraba, que tenie una rampa considerable, una vegada passar el pont torne a menjar mitja barreta més. Seguím direcció a la Torre Abgar, a l'altura del kilometre 26 per l'altre costat d'avinguda baixaven els corredors que portaven uns 3 kilometres més que nosaltres, ells estaven aproximadament al kilometre 29, de repent, vaig vore al senyor Nunivak, el vaig escridassar "¡Santiiii!, ¡Santiiii!, ¡Culoooiigg!", però anave tant concentrat que es van girar els 4 o 5 corredors del seu voltant, i ell ni es va enterar, quina concentració collons. Encara aixina em vaig animar al vore'l i em va donar força per seguir content i amb ganes. Passe pel kilometre 30, i encara no hi ha rastre dels nostres. Ja tenía ganes, ja començava a pensar: on collons s'hauran clavat?, de sobte sobre el kilomete 35,5, el meu fill major Cristian pujat damunt d'una valla, i al seu costat tots els altres, Arnau, Raquel, Zenaida i Aleix, em va donar tanta, tanta alegría que vaig crusar el carrer a tota pastilla per xocar-los les mans i agafar tota l'alegria que desprenien,i que em donarie tota l'energia necessaria per arribar fins a la meta. A l'altura del kilometre 37 només pensava: "aço ja esta Cristian, va només falten 3 per el 40, 15 minuts, arribe al 40 euforic amb un temps de 3:20:57, em trobe en una xica que s'estave paran a caminar i estave tant content en haber arribat al 40 en bones sensacions que em vaig ficar al seu costat i li vaig dir, ¡¡vinga ànim que ja o tením!! ,només en que corregues a 6 minuts el kilometre en 12 minuts ja estas, ¡¡vinga va vinga!!, la xica va continuar corrent a un ritme suau però sense pararse i una dona que anave al seu costat em va donar les gracies, aixó tambe em va donar moltes forces a mi mateix, ja estem al 42 només queden 195 metres i estic molt content tant emocionat que al agafar la recta d'entrada a meta comence a sonriure i alçar els braços de gran satisfacció, no meu puc creure passe per la meta en 3:32:23 aço es massa!!.



Al igual que el meu company Santi jo tambe tinc molt que agrair a molta gent que han fet posible que puguesse correr aquesta meravellosa Marató:



A Juan Luís Porcar, que en va preparar l'entrenament per les meues posibil.litats, a Santi García per donar-me molta força mental en els moments decaiguts, a Santi Saborit que a estat patint i donan ànims fins a l'ultim día, i al igual que el meu company tambe tinc molt que agrair com no a la meva familia, Zenaida que m'ha soportat l'entrenament, tambe m'ajudat molt en els mals moments i als meus fills Cristian i Aleix.



Moltes gracies.

3 comentaris:

Nunivak ha dit...

M'has tornat a fer reviure eixos moments especials que vam sentir corrent el diumenge passat per Barcelona.
Em sap mal no haver-te sentit en el km 29.
I gràcies per haver compartit aquesta experiència. De ben segur que d'haver-ho fet en solitari, no haguera tingut el mateix resultat.

zenaida ha dit...

Enhorabona, han segut uns mesos de molt de sacrifici, però que al final a vallgut la pena de totes. Estic molt contenta i satisfeta de lo que has aconseguit. Cada vegada que pense en el moment que vas vindre cap a m¡nosaltres xillant i amb als braços oberts, m'emocione. Ha segut una experiencia meravellosa, i ara com no a per Penyagolosa 2010, nosaltres estarem al filo de la noticia.

Rocalaguela ha dit...

Enhorabona Cristian t'ho mereixes Parit!!!! Ara ha preparar-se per al proxim repte la MiM. Jo estave currant i tenie el cap a Barcelona. Pero a la proxima sera.

Salut