QUE MERAVELLÒS ES RECORDAR...

Com a membre d'aquest blog supose que hi ha que contar vivencies que hi han en les carreres, Actualment jo les carreres les visc a l'altra part del camí, que encara que no es súe, he de confessar que, jo personalment patisc moltissim, per qué? no ho sé, són molts kilometres, nervis... Bé, fa un parell d'anys jo també vaig participar en algunes marxes. La primera no l'oblidaré en la vida, no per bonica, si no per perillosa. Realment vaig patir molt, va ser la d'Orpesa, alló pareixie "Alfilo de lo imposible" o algo aixina, hi havien uns barrancs!!! de locura, si estropesaves o xafaves mal una pedra tenies el perill de caure sense vore el final del barranc, creeu-me en més d'una ocasió vaig pensar, que a mi qui m'havie cridat allí, que aixó no era anar de rotonada a rotonda, font de la Triciola, i la volteta que solie fer, allò ere un suicidi. Finalment la vaig acavar, i he dir que detràs de mí encara va arrivar prou de gent. La segona marxa va ser la de Figueroles, molt bonica i, en la que vaig fer molt bon temps, 2:45:26, tota una marca. I com a colofò a la meua curta carrera com a corredora, vaig fer la del meu poble, la Marxa a Peu a Vilafamés. Allò va ser un somni per a mí, un somni que jo ja savie que no podrie tornar a practicar en prou de temps. Recorde que ens vam alçar molt pronte, vam desdijunar com deu mane i vam eixir al carrer, vam agafar els dorsals, casualitat de les casualitats el meu numero de dorsal ere el 1. Vam calentar un poc i vam anar cap al punt de surtida. La camiseta no em tocava la carn. En vaig despedir del meu home i cadascun vam ocupar el nostre lloc. Ell, unes posicions més endavant i jo més a cap enrere, en Carme, la dóna de Juanlu, Lucia i Verònica que es va unir al grup. Pum !!! El coet d'eixida, tots corrien com a descosits, i nosaltres també, davant de la plaça de Gonzalo ja teniem flato!!! Rises, la cosa pintave graciosa. Poc a poc vam fer camí, jo vaig anar quasi tot el camí amb Verònica, als diferents habituallaments preguntave pel meu home, jo savie que ell apretave més que jo. Recorde la pujada al Planàs, ja es sentien els altaveus de la meta. La cosa ja anave de baixà, i quina baixà, jo sense presa a poc a poc. Al arrivar baix, vaig mampendre de nou a correr, corrie molt contenta savie que la meua gent estarie esperant-me. Al arrivar a l'esplanà de L'Estepar ja vaig vore al meu fill major, Cristian i als seus amiguets, va mamà!!!! que el papa ja fa rato que ha arrivat!!! Hem costava respirar!!! No per l'agotament si no per l'emoció, pensava qe no aconseguiría regular de nou la respiració. Vaig començar a baixar ja l'últim tram de la carrera, a la carretera ja vaig poder vore en esta ocasió al xicotet de la casa, Aleix i al meu home, vaig tragar saliva, i els ulls se me van humir. L'entra a meta va ser maravillosa, la gent del meu poble aplaudint-me i jo plorant com una descosida. Meravellòs.....