XIII MARXA A PEU BORRIOL 2011

El passat dissabte es va realitzar la tradicional marxa a peu de Borriol. Ahí vam estar una representació dels Culrojospelmon, i un fum de gent del nostre poble, Vilafamés.

Com podeu vore en la foto de la dreta el meu germà i jo em fet l'estreno del equipatge oficial dels Culrojospelmon, bueno jo part, els pantalons els vaig sustituir per unes malles compresores. Fá dos anys vaig debutar en aquesta cursa i, vaig patir un fort enganxo en els isquios, en la baixá de després de la pedra, per aixó vaig optar en posar-me les malles compresores.

Aquest any han canviat un tram del recorregut i la veritat que ho han encertat. M'agradat molt la part de les cordes i amés amés, s'han pegat una bona currá limpiant rastolls i malea per obrir la senda fins el 3º Control.

Bueno pués aquest any en trobe molt bé i estic bastant motivat perque m'estant eixint les curses molt bé dins de les meues possibil.litats. En Atzeneta ja em va eixir un "tiempasso," i en aquesta també. Com havie explicat abans , fá dos anys ja la vaig fer, i debut als problemes que vaig patir en els isquios, vaig fer un temps de 3:16:28. Aquest any he trencat els meus pronòstics previstos, la idea era baixar de les 3 hores i com a millor temps, fer entre 2:45:00 i 2:50:00 que ja es un bon temps. Bueno pués al final he fet 2:36:18 "TIEMPASSO" i amés amés, he acabat en molt bones sensacións de cara a la MIM.

La resta d'acompanyans dels Culrojospelmon, el meu germà Gormiti i Antonio el Cordobés, tambe ho van fer molt bé. Era la primera vegada que feien aquesta cursa i els temps que varen fer van ser:

Gormiti 2:54:25

El Cordobés 2:45:08

Bueno pues, aci acabe la meua crònica de la volta a peu de Borriol 2011.

Ara ja no en fare d'altra fins a la MIM.

Seguirem entrenant tots els caps de setmana en les eixides llargues progamades i a disfrutar de la muntanya!!!

Una rodaeta mes per a la colecció !!!

Aquest es l'enllaç per poder veure la rodaeta que vam fer tres "culrojospelmon" ahir dissabte. Els altres culrojospelmon estaven en Borriol, algun d'ells imparable, per cert esperem eixa cronica ansiosos.

Vilafamés-C Cabanes-Piques-Planas-Penya-Pou Mollet-Gr33-La bassa - Penella de rocalaguela en Garmin Connect: Detalles

Manifest de l'Skyrunner Kilian Jornet

Manifest de l'Skyrunner
per Ara Llibres el dijous, 17 / març / 2011 a les 19:56

"Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quan­tes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l'esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t'has dit, amb un gran somriu­re: «Una altra volta! Un parell d'hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla'l, destrueix-lo, elimina'l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata'ls». Sóc egoista, oi? L'esport és egoista, perquè s'ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l'infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang... Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en pas­sar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpe­jen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t'has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t'enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t'has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant... fins que les teves cames cridin a plens pul­mons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d'una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t'enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleuge­res. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l'aire, flotant com el vol d'una àguila i cor-rent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d'impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confes­sors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S'ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s'ha d'aspirar a la glòria o a perdre's pel camí, havent-ho donat tot. No s'hi val a no lluitar, no s'hi val a no sofrir, no s'hi val a no morir... Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor."

Aquestes eren les paraules que, durant aquells anys, enganxades a la porta d'un vell apartament, llegia cada matí abans de sortir a entrenar.