Volta Cerdanya Ultrafons. Més que una cursa

FINISHERS de la VCUF 214K - 51h 50m

Afrontar un repte, una aventura d'aquestes característiques era nou per nosaltres. Anava a ser la primera vegada que, tant Santi com jo, passariem dels 120 km, i no per poc. Això significava estar dues nits en dansa per tal de completar la prova, cosa que tampoc havíem fet mai fins ara. Tot eren dubtes, interrogants, preguntes a les que no sabiem donar-li resposta perquè tampoc la teniem.

Des de que ens vam plantejar participar en aquesta cursa el nostre objectiu era el de acabar-la. Teniem 56 hores per davant i per tant vam decidir no arriscar i fer un plantejament conservador que ens permetera finalitzar la cursa.

Personalment afrontava la cursa en 3 grans dubtes: com gestionaria la son en els dos dies i pico de cursa, com aguantaria el genoll del que arrastrava molèsties i sobretot com em respondria l'estómac que tants problemes m'havia donat en altres ultres.

Doncs bé, aquestes qüestions les vaig anar resolen satisfactòriament. No vaig patir cap crisis de son i això que només vaig poder dormir 1 hora. El genoll va aguantar sense cap tipus de molèstia i l'estómac va suportar bé la varietat d'aliments ingerits.

Però va aparèixer un factor que no contava en ell, potser perquè em preocupaven més els altres, i que va ser el mal dels peus i les ampolles.

La baixada del Coll de l'Home Mort va ser tremenda. Ara ja sé perquè li van posar eixe nom. En arribar al poble d'Estana (km 140) i curar-me les ampolles va ser el moment més crític per mi. L'únic moment que se'm va passar pel cap el no poder continuar. Amb les ampolles recent punxades i curades el mal de peus era insuportable. Només podia ficar-me unes sabatilles dels tres parells que havia estat intercanviant fins ara. Cada pas era un suplici i quedava més d'una MiM per acabar la cursa.

Ràpidament i sense saber com, em vaig llevar tots aquells pensaments negatius del cap. Volia continuar, tenia de continuar. Havia dipositat tanta il·lusió, fets tants quilòmetres i invertit tantes hores que unes ampolles als peus no tenien de ser suficient per tirar-me fora de la cursa.

Vaig començar a pensar en les coses positives. No tenia son. el genoll aguantava, l'estómac em tolerava el menjar i físicament, llevat del cansament normal després de tants quilòmetres, no tenia calambres ni cap símptoma de lesió.

A partir d'ahí ja tot era restar i posar metes curtes. El següent cim, el següent avituallament, el següent poble, ... I se'ns fa de dia per segona vegada des que em pres l'eixida a 2.200m d'alçada. Al fons de la vall podem vore Puigcerdà. Allí ens espera la línia d'arribada d'una prova, una cursa, només per a uns quants atrevits o bojos, segons es mire.

El final..., el final ja el sabem tots. Una sensació per a la resta de les nostres vides. Ho hem aconseguit. Som FINISHERS de la VCUF 214K !!!

Són molts els agraïments que hauria de fer, però vull mencionar a Gabriel Mayo, David Mundina, Juanan Ruiz, Eladi Roca i Eduard Jornet. I a tots aquells altres que ens heu seguit en algun moment de la cursa. El vostre suport ens ha fet continuar sempre endavant.

Per finalitzar vull agrair molt especialment a Julio Rael Perpiña la gran ajuda que ha sigut per nosaltres. Ens ha fet de conductor, de avituallador i motxillero, de fotògraf, de fisio, de sanitari, d'interlocutor amb les families, ... i tot amb un somriure i una paciència infinita. Moltes gràcies per tot Julio.

Santi Garcia.