Cartell dedicat Alqueries Running

Que vos pareix? tenim un infiltrat en el grup. Ara la seva feina es dedicar-los cartells als de Alqueries i fer-los avituallaments per eixes carreres.

Ay ay ay que mos tocara estirar-li les orelles!!!!!

X Pujada a la Nevera Atzaneta

Aquest cap de setmana passat ha segut la X Pujada a la Nevera, i com no podia ser d’una altra manera allí varem acudir el Sr. Nunivak i un servidor.

Me vaig alçar a les 5.45 del matí per poder desdejunar tranquil, vaig baixar a la cuina me vaig fer dos entrepans de pa de motlle en nocilla , dos albercocs secs que per cert me tornen boig i una camamilla, per que la llet no em prova gens bé. Desprès vaig pujar dalt me vaig amanir i vaig fer el ritual de WC que consisteix en anar al bany de dalt fer aigües menudes, anar al bany de la 1ª planta fer aigües majors i desprès anar al bany del garatge i tornar a fer aigües majors, no se per que però no puc fer-ne mes, suposo que serà per els nervis d’abans d’una cursa.

I una vegada fet el ritual toca agafar la bossa i el cotxe i anar a buscar al tio Nunivak i cap Atzaneta que varem fer cap. Una vegada allí vam agafar els dorsals que per cert tenien tots els xips en un munto i li va costar deu i ajuda encontrar-los, pobre home !! i una vegada ja ho teníem varem fer un caferet, bueno jo un altra camamilla. Ens varem anar cap al cotxe a canviar-nos, per el camí varem saludar alguns coneguts i a calentar.

Ja son quasi les vuit del matí i estan apunt de tirar el coet de sortida i ens anem cap a la línea de sortida i allí ens desitgem sort d’uns als altres, per cert el sr. Gonzalo Redon esta a la línea de sortida al nostre costat i també Jacobo un altre culroig. I de repent PUM!!!! I un altra vegada les espentes i agonies. Jajaja.

Vaig anar els primers kilòmetres en Santi i Gonzalo però al km 6 o 7 vaig pensar que els donen!! que sinó me rebentaran, i vaig baixar un poquet el ritme, no em trobava massa bé, però paset a paset es fa el camí i quan em vaig voler donar compte ja esta a dalt de la nevera que per cert cent metres abans del control de la nevera vaig pegar un estrompasso que no me vaig pelar les dents de milacre, encara me fa mal el dit gros del peu. Una vegada arribes dalt ja es tot cara cap avall i el ritme se incrementa i vas bastant agust pim pam pim pam i ja estàs al barranc, quin trocet mes bonic tu!! les cames aquest tram l’agreixen molt, creuem la carretera i cap al Mangrana que fem cap, faig un traguet i comença el suplici per als turmells fins que arriba el camí ample que allí torno a ficar la 5ª i vaig passant a gent i entro per linea de meta en 2.39.56 a un ritme mig de 6.06 min/Km . Que content que estic !!! He baixat bastant la marca que tenie que ere de 2 hores 57 min.

Per que tenen tanta presa en que tornes el xip ? estàs agafant aire intentant recuperar-te un poc i les xiques donant-te presa per a que te lleves el xip i es el tornes, un moment redéu que no el vull per a res.

I me fique a buscar a Nunivak i buscant buscant el veig tot llarc en una tia i un tio damunt d’ell, vaig pensar estaran fent un trio !!!! i a mi no m’han dit res ? Pues no li estaven fent un massatge i lo primer que me va dir es “ Santi tinc males noticies” M’han eixit dos ampolles als talons, estic disgustat però content per el resultat de 2h.26min. Santi ho sento molt espere que et recuperes prompte.

Ara ha entrenar fort per al proper repte, fer la MIM .

X Pujada Nevera Atzeneta

Després de no sé quantes setmanes dedicats a les curses d’asfalt, ja tenia ganes de tastar les pistes de terra i les sendes de muntanya. Així que Atzeneta seria el primer contacte seriós amb els desnivells, ja acostumats, que ens ofereixen els paisatges de l’interior de Castelló.

A les 6.30 hores eixim de Vilafamés Rocalaguela i un servidor. Arribem prompte per agafar el dorsal, doncs l’eixida no és fins les 8h del matí. Així es que després de saludar a diversos coneguts ens anem a prendre un café. Bé, jo sí que em faig el café, però rocalaguela es pren una manzanilla. I no era per evitar el ficar-se nerviós, sinó que tenia por de fer-se garretes avall.

Després de la visita obligada al WC ens anem cap al cotxe per canviar-nos i començar a calentar, doncs feia un fred del copón, però tot i això decidim eixir en l’equipatge oficial i res més.

Falten 10 minuts per a l’eixida i ens col·loquem baix de l’arc. Llancen el coet i au ... mariquita l’últim.

Durant els primers metres, encara per dins d’Atzeneta, veig que tenim un fum de gent per davant així que decidisc accelerar el ritme i començar a passar corredors, doncs no volia que se’m ferà tapó en arribar a la senda. Rocalaguela deuria pensar el mateix doncs el tenia pegaet a les costelles.

Tot i que són els primers quilòmetres, em trobe molt bé. Baixem ràpids al 1r control (46 min). D’ací fins el 2n control quasi tot va picant cap amunt i algunes de les costes són realment dures. Em vaig girar per vore si encara venia rocalaguela darrere de mi, però no estava i vaig suposar que deguere fer més temps en el control. Arribe al cim de la Nevera, 2n control (1h 29m). Pel que havia pogut vore en anteriors classificacions, es podia fer tota la “baixada” en 1 hora aproximadament. Això indicava que podia estar per baix de 2h 30m. en la línia de meta.

Em trobe bé i em llance a baixar a tope primer per la senda i després per la pista de terra. El Garmin indica que el ritme és de 3.50 m/km, però tinc algunes molèsties en el taló. Crec que són unes pedretes i decidisc parar a llevar-me-les. Això seria cap al km 17 aprox. Quan torne a començar a correr continue tenint les molèsties i no comprenc perquè. Però prompte deduisc que el que s’està formant és una ampolla, doncs cada vegada les molèsties són més fortes.

Arribe al 3r control (1h 50m). Tot i que encara no estem en Setmana Santa comença el meu calvari particular. Entrem per dins del barranc, no hi ha terra, tot són pedres que quan les xafe amb la zona del taló sembla que siguen punxes.

Estic a punt d’arribar al Magranar, 4t control (2h 09m) i les molèsties comencen a l’altre taló. Mare de Déu quina creu. Em diuen que falten 4 km per a meta i pense que si puguere baixar a 5.00 m/km encara podria estar en les 2h 30m. Però els peus no estan per a romanços.

Ja no puc xafar bé el terra en cap dels dos peus. He de deixar caure el pes a la planta del peu o a la puntera, amb la qual cosa se me carreguen els quadríceps i els bessons.

Els 2 km últims se me fan interminables i ja no mire ni el Garmin. Només vull acabar. Per fi veig l’arc de meta i entre en 2h 26 minuts. Amb una mitja de 5.36 m/km - 26 km. El que haguera sigut una gran satisfacció es tornava en una sensació amarga, de malícia i de no saber que m’havia passat.

Ara, després d’escriure aquestes línies, pense que em va eixir una bona cursa i que un cúmul de circumstàncies van dur a que em passara aquest incident. He de extraure la part positiva, i aprendre per a que no es repetisca em posterior proves.

Aquesta setmana me tocarà passar-la al sofaret de casa. Amb els peus en alt, rossegant-me les ungles (de les mans) i canviant els apòsits de don Miguel.