Quan
vius un dels moments de la vida, en el que no saps si estàs dormint o estàs
despert, estàs experimentant una de les emocions més fortes, emocionals i més
difícils d´explicar.
El
meu Marató no va començar a les 9 del mati del diumenge 19 de febrer del 2017,
va començar molt abans. Un dia, una nit, realment no saps en quin moment penses
en fer marca personal en Marató d´asfalt, i penses bufff en el que em va costar
d´aconseguir la que tinc ara, costarà d´aconseguir-lo però almenys ho haure
d´intentar. M´inscric a la millor Marató per al corredor, què millor que córrer
en casa rodejada de tota la meua gent. I així va ser, un dur entrenament en el
que hi ha moments de dir prou, fins ací he arribat, dies de no tindre ganes i
dies de tindre moltes ganes i de no eixir be les coses, però també dies de fer
un entrenament que “te cagues”. Estos són en els que em quede, bé, i en tota la
gent que tinc al voltant que no em deixa caure i si estropesse m´ajuden a
alçar-me. Gràcies amics!
Arriba
el dia, sona el despertador, encara que realment no calia perquè vaig dormir
realment poc. Desdejuni, vestimenta i cap a la capital, a viure de primera persona
la VII Marató de Castelló. Açò no m´ho conten, quina gran organització senyors,
de 10.
Nervis,
molts nervis. Feia dies, inclòs setmanes, que estava nerviosa, Amics,
converses, intercanvi de sensacions, les fotos de rigor... El típic protocol.
Entrem al caixó i pels de punta al sentir el compte enrere, la música i el
coet...Açò ja ha començat.
Com
sempre, comence més fort del degut, però no puc fer més sóc així. Van passant
els kilòmetres i anem regulant. Vaig amb un bon grupet, però he de confiar em
mi. Tinc el ritme estudiat, no puc fallar. M’he preparat un millor i un pitjor
cas, així que a per el millor.
Kilòmetres
i més kilòmetres, gent i més gent, ànims, crits. Castelló era un olla de gent
disposta a fer que els corredors ho passarem d’allò més bé, i ho van
aconseguir. Avinguda Barcelona, La Farola, Plaça Mª Agustina, el Grau... D´on
va eixir tota eixa gent que omplia de gom a gom els carrers de la ciutat?
Vaig
patir, clar que vaig patir, i des de ben prompte. Baixant al Grau els peus ja
em feien mal, em cremaven (no ho entenc, però això ara no ve al cas). Les meues
cames estaven perfectes i el meu cap millor encara, així que endavant. Al kilòmetre
30, un amic, el meu amic diria jo, em diu: “xiqueta jo em quede, no puc seguir
en el ritme”. Li vaig pegar un crit espectacular: “Jorge baixa el ritme però per
favor no pares, no pares per favor fes-lo per mi”. Jo per dins em vaig dir que
jo ho faria per ell, que el que haviem somiat anava a ser una realitat. En
aquell moment jo ja no pensava en els peus, nomes pensava en Jorge, i en els
moments durs, dies d´entrenament, de fred, d’aigua, de vent, de desmotivació i
sense ganes. Dies que hem passat junts. I també pensava que un altre amic meu
Santi, que feia de pràctic de 3h30 no em tenia que agafar, per la mare que me
va parir que no m´agafaria jajaja.
Allí
mateix continuava tenint als altres acompanyants, als altres amics, Pep i
Sergio, per als que no tinc paraules per a descriure el que vaig sentir per
ells el diumenge. Què grans sou i quant vos vull.
Seguia
avançant, i seguia fent kilòmetres. Els nostres seguidors i fans numero 1,
estaven per tots els carrers. La nostra família i els nostres fills també vàren
fer el Marató. I es que en els moments més durs, en els que el cap també
comença a fallar, allí estaven ells. I allí també estaven les paraules de
Sergio.
Per
tot això i per tot el que penses en els moments més difícils, em plante en el kilòmetre
42. Ja només falta enfilar el passeig del parc Ribalta i creuar eixa línia de
meta tant somiada. Ja no pense res, només disfrute del moment. En aquell
instant nomes estic jo, les meues cames, el meu cap i el meu cor, disfrutant de
tot el que ha sigut per a mi la meua quinta marató i en la que creue la meta en
el millor cas planejat, rebaixant la meua marca personal en 4 minuts.
Aquell
moment es únic, indescriptible, màgic, i molt difícil d´explicar. El meu súper-home
estava allí esperant-me per a donar-me un súper-abraç. Santi, David, Pep, Pepe, Núria
què dir-vos... tants i tants amics amb la mateixa afició, que aquell dia havíem
aconseguit el nostre primer somni que era creuar eixa línia de meta. Alguns haurem
aconseguit la marca esperada, altres no, però tots des de el primer fins
l´últim hem sigut uns lluitadors, així que a assaborir la situació, que no es
fàcil d’assimilar.
Molts
són les persones als que he d´agrair, i no em vull deixar a ningú. Només puc
dir que ha sigut un dia dels més feliços de la meua vida. Que la vida són
moments, que quan somies en totes les teues forces al final s’acaba complint, que
un Marató es corre en les cames, però sobretot en el cap, i els últims
kilòmetres és el cor.
Realment
no sé si estava somiant o vivint aquell diumenge 19 de febrer de 2017, però el recordaré
tota la meua vida. Felicitar a tots els culrojos que van estar presents per els seus carrerons, junts som més forts, hem xalat aquesta preparació.
