Desprès d’haver
descansat i recuperat tant física com mentalment, nomes em quedar recuperar-me d’aquest
costipat que arrastre des de la setmana abans de la Marató, com no el vaig
cuidar lo suficient esta fent de les seues i tinc una bona infecció que ha tret
a la llum ganglis en gola, llagues en llengua i no se com explicar el que tinc
dins del nas….però bé tot pasarà.
Ara be, vaig a
contar-vos l’experiència no vaig a dir única, perquè aquest any ha sigut magnífic
per a mi deportivament parlant, però si una experiència extraordinària. Setmanes
abans com ja sabreu tenia molts dubtes, jo els deures els havia fet però sempre
et queda el dubte de que pasarà el dia del examen…pues be, al examen em van
ficar totes les preguntes que em sabia, i no nomes això vaig saber explicar-me
molt be, jijijiji.
Sona el
despertador, tot preparat, ens equipem , desdejunem, repassem tots els banys
que tenim en casa, …i marxem cap a Castelló. Tot ple de gent el cuquet de dins
del cos també s’ha despertat ja., quina emoció, quines ganes que comence,
quines ganes de córrer. Em fan una entrevista una televisió sud-americana, em diuen
la web però no em recorde…Em fique al caixo corresponent al nº de dorsal, que com
em vaig inscriure tant prompte, ho vaig fer al caixo de mes de 4 hores, per això
el 1956, (que poca confiança) aquell dia nomes pensava en acabar. Tiren el coet
i….pum…un minut mes tard jo creue la línea d’eixida.
Comence forta, hi ha molta
gent, la mateixa inèrcia et porte sense donar-te compte….vaig mirant el
rellotge i seguisc anant ràpid, però vaig còmoda, pense un poquet mes i baixaré
el ritme..pujant a la UJI,
els Santis ja baixen, i comencen els crits controlat…veig a Sofia i em diu Sandra vas prou ràpid,
desprès veig a Bru, i em
repeteix Sandra controlat vas molt ràpid…..pensae que hauria
de parar un poc però em trobava be, fins que ja quan jo baixava al Grao i els Santis
ja pujaven em van tornar a cridar dient... controlat...vas molt forta, pensa en
arribar, ficat al grup...va ser entonces quan vaig centrar-me i vaig pensar que
ja faltava poc per la mitja marató i que en veritat vaig prou forta a veure si
tindre algun susto...així que vaig començar a baixar un poc el ritme però mai
fins q m’agafarà el pràctic de 3:45, i així poc a poc, pas tras pas, km tras
km, parlant-me i animant-me a mi mateixa i recordant-me la gran frase que abans de començar el meu home em va dir i mai oblidaré, t´estime Santi. Quan vaig arribar al km 39-40 vaig estar en la gloria, no tocava ni terra,
la ronda, la farola, el parc, la gent, els crits, la meua familia, gent
coneguda…. això fica els pels de punta a qualsevol.... i ja creuar la línea de
meta i veure a Santi i veure el crono i veure que ho havia aconseguit...si si
ho havia aconseguit, una vegada mes jo podia, jo havia aconseguit el repte
proposat, i una vegada mes m’emocionava al veure tot l’ambient que rodeja al
corredor.
Moltissimes
gracies a tots, als que vau estar per eixos carrers de Castelló, quan os torne
a veure os pegaré un apretó que flipareu...i als que no, gracies també, per
vosaltres i per tots els que van pensar en mi i em van donar força per
aconseguir aquest meravellós repte que segurament repetiré, es prompte per
dir-lo però segurament si repetiré jijiji.
