9 de desembre del 2010

Motivació per a la teua primera Marató

A falta de dos dies i poc més, dir-vos que ja tenim els dorsals assignats, segons publica l’organització a la seua pàgina web: http://www.maratoncastellon.org/

Dorsal 627 – Santi Garcia
Dorsal 630 – Santi Saborit
Dorsal 1133 – Sergio Roldán

A continuació us traduïsc un text que, com diu el títol, està escrit per a aquells corredors populars que es decideixen a correr per primera vegada una marató. Però no tan sols per a d’ells. Altres que ja ens hem aventurat en alguna que altra ocasió, també ens sentim identificats en la narració i en els fets contats.
El text està tret d’una web d’un corredor argentí que conta les aventures i desventures de com correr “la primera maratón de mi vida sin morir en el intento”.

Tot va començar com un somni. Vas somiar en ser heroi per un dia. Vas sentir que anava a ser difícil. Que hi havia de sacrificar-se. Que anaves a passar per hores i hores de dur entrenament. Difícil existeix, impossible NO!

Vas aprenent i saps d’entrenaments i carreres, de sèries, de canvis de ritme i rodades llargues, de costes, de dolors i d’esforços, de passió i d’orgull, d’entrega, de derrotes i de victòries. I en la teua memòria apareixen les imatges dels llocs per on vas anar passant. Eixos camins que vas recorrer durant setmanes per tal de conseguir l’objectiu. I no importava que tot s’interposara. Vas correr amb fret, amb pluja, amb vent. Vas correr cansat, amb calor o amb dolors, però també vas correr lliure, enfortit i disfrutant. Res importava, excepte l’objectiu. Les persones que m’han acompanyat en cada pas m’han recolçat, s’alegraren amb mi i també compartiren moments difícils. Ells van ser l’incentiu cada vegada que se’m feia costa amunt, cada vegada que no tenia ganes. Hi havia equip i a l’equip no hi ha de fallar-li.

Vas canviar els teus hàbits, els horaris, els menjars, les converses, la visió. De sobte, molts van notar el canvi i no entenien el que pareixia ser una obsessió. Les converses començaven a ser sobre un sol tema i pocs entenien l’agradable que era patir. El bonic que era alçar-se en hivern, un diumenge a les 6h del matí per anar a correr. El difícil que era entendre que algú esperara tant una carrera per a acabar dolorit i esperar amb ansietat que arribara la següent. I ara, ara ha arribat el dia. Eixe que et va llevar el son tant de temps. Ha arribat el dia de la teua primera marató.

És el moment de ficar les cames, el cap i el cor. Per a d’això has entrenat tant. Diumenge t’estrenes com a maratonià. Vas a aconseguir algo que pocs aconsegueixen i que molts menys intenten. Perquè hi ha de tindre coratge per a sacrificar-se fins el dolor sense que ningú t’obligue. Perquè la pròxima vegada que passaràs per un arc d’arribada et col·locaran una medalla. I seràs heroi, però no només per correr 42 km, seràs heroi per no rendir-te, per lluitar i persistir, per superar el dolor, per vencer el cansament, per guanyar-li a la ment i dir-li una i una altra vegada que el cor és més fort. Serà un dia pel que preguntaran els teus fills, els teus nets i contaràs la teua feta una vegada darrere de l’altra. I la pell s’eritzarà cada vegada que ho recordes. Igual que ara. Ix a correr, a lluitar. Ix a vence’t. Ahí estaran les cares d’eixes persones que són especials per a tú, somrient i donant-te ànims des del costat del carrer.

Tot va començar com un somni. Vas somiar en ser heroi per un dia.

Eixe dia ha arribat.

Santi Garcia.

2 comentaris:

Rocalaguela ha dit...

Ja me vull la sang !!!!!!

Elbakdelcentena ha dit...

Me vull la sang hasta mi!!!
Histories com aquestes, son les que te donen força per afrontar el que vingue.
Ànim als tres, sou amunto parits i per aixó mateix ho superareu en molt d'exit.
Penseu sempre en que sou capaços i aixó hos donará molta confiança.

Molta força de part meua
Amunt valents!!!