24 de maig del 2012

Crónica de la I CSP-115: Castelló - Penyagolosa

(115 km - 30 hores - 4750 D+)

Sense cap dubte, com ja he comentat a l’anterior entrada, la forta calor es va imposar en aquesta primera edició de la CSP-115. Tot i això els participants van demostrar estar bén preparats i motivats, al arribar a meta el 71% dels inscrits i amb un 29% d’abandonaments.

Santi, Sergio i jo, després d’alguna telefonada i d’estar buscant-nos per la pista de l’UJI, conseguim agrupar-nos per començar els 115 km junts. Poc abans coincidim en Bruno, Vicent i Pere, que a banda de desitjar-nos sort, ens conviden a posar en la foto de grup. Gràcies.

L’ambient a les instal·lacions és impressionant i l’eixida menys embossada del que em pensava. Tal i com va passar l’any passat, al arribar quasi al final de l’urbanització de la Torreta, el recorregut es desdobla en un trajecte alternatiu per alleugerar el pas per la senda que puja fins la pedrera. Nosaltres agafem el recorregut de l’esquerra, que tot i que ens dona la sensació que té més desnivell, sembla que va menys gent i que hem arribat un poc abans a la pedrera que altres corredors que han optat anar per l’altra part. Realment açò és insignificant, doncs encara queden 110 km de cursa.

En el pas pel pont de Borriol i voltants de sant Vicent és la primera vegada que se’m fica la carn de gallina. Com és posible que hi haja tanta gent si encara no són ni les 7h del matí. De totes les edicions que he fet la MiM, mai havia vist tanta gent.

Pugem fins La pedra (km 13) a bon ritme. Agrair l’avituallament a les dos bandes del control. Dos gots d’aquarius i seguim els 3 cap a la ctra. de Moró. La baixada per la senda del Caino fins la Canal ens fa anar un poc embossats, però penses que és poca estona i t’aguantes. Tampoc pots fer res més.

Arribem a la ctra. de Moró, on torna haver un “ambientasso” dels bons i damunt estem en terreny culroig. Tot just podem saludar a Cristian, Jaume, Andrés, Ivan i Eladi que ens animen per arribar al control de la Bassa de les Oronetes (km 24).

Ací torna haver un fum de gent de Vilafamés a les dos bandes de la pista. Carreguem els bidons, mengem alguna cosa de l’avituallament i ens traem un entrepà de la motxilla. Quasi a la ctra. de Costur estan Sandra, Oriol, Júlia, Tatiana, Pili i Justo que ens renoven les energies per seguir corrent fins Les Useres.

En la baixada a la rambla ens hem d’armar de paciència, doncs fa poc que hem eixit del control i som molts corredors els que hem coincidit en aquesta zona. A partir d’ací és on comence a ser conscient de que farà molta calor. A les costes abans de Les Useres el sol apreta de valent i comencen a notar-se els primers símptomes de cansanci en alguns corredors.

A Useres (km 34) tornem a carregar els bidons i mengem. I tal i com teniem decidit traem els bastons per afrontar millor les pujades fins al pròxim control. En la pujada a la serra de la Creu Sergio es queda un poc. Fa molta calor i no hi ha una ombra que et resguarde del camí. Ens diu que seguim. Realment jo pensava que ens tornaríem a vore a Torrocelles, però no va ser així. Ja no ens voriem en tota la cursa.

Arribem al Pou de la Vall, on quasi hem de fer cua per poder-nos refrescar. Ja tenim ganes d’arribar al control, doncs fins Atzeneta és un tram més pla i en alguna ombra.

Ja en Torrocelles (km 44), ens tornem a refrescar, mengem algunes coses del control i carreguem de líquid. Santi s’apropa al servei sanitari per posar-se algun spray de fred al peu, doncs arrastre una molèstia des de fa uns dies i s’ha resentit un poc.

Eixim cap a Atzeneta i després de la primera costa ens posem a trotar. Llevat del tram del Magranar vam correr fins el control d’Atzeneta (km 52). Ací tenia de nou a la familia que esperavem baix l’ombra d’un arbre, que afortunats! Arnau va correr en nosaltres els últims metres per arribar a l’avituallament líquid. On per cert ens vam remullar de dalt a baix en una manguera que tenien preparada. Carreguem de sals, agafem un entrepà, unes fotos i a seguir cap a Molins.

Són les 12.30h aprox. i fa un sol que bade les pedres. En aquest tram el calor es fa notar. No corre gens d’aire i la sensació és horrible. Tenim de parar un parell de vegades a agafar aire. Les ombres t’aconviden a gitar-te baix d’elles, però no pot ser. No hem arribat fins ací per a d’això. Qualsevol pou, cisterna o aljub es bó per a refrescar-se.

A l’avituallament de Molins (km 59) està la gent del club d’Atzeneta. Ens donen la coca-cola més fresqueta que tenien. Ens omplin els bidons ells mateixos i fins i tot tenen sals minerals i ND3. Chapeau per a d’ells!

Eixim cap a Culla i segueix fent calor, però poc a poc s’ennuvola i es comencen a sentir trons. Abans d’arribar al poble comença a ploure, però tant Santi com jo passem de posar-nos l’impermeable, volem banyar-nos i que ens baixe la temperatura corporal, doncs segons ens van dir després, vam arribar a 36ºC.

Al control de Culla (km 68) es suposava que havia de tindre a la familia. Com que no estan els pegue una telefonada i em diuen que no ens anem que ja estan arribant. Així que comencem a passar bon compte del plat de macarrons que ens havien preparat la gent de Culla. Després d’un massatge a les cames i de canviar-nos la samarreta, ens disposem a eixir del control, pero abans hi ha revisió de material. Els mostrem la llum rotja trasera que ens demanen i cap a Vistabella.

Només eixir de Culla tenim un tram de forta i llarga baixada fins el riu Monlleó. Continua ennuvolat i segueix tronant. Creuem el riu i ara toca pujar el que hem baixat fins arribar a sant Bertomeu (km 79). Aquesta pujada se me fa llarga. Els trons han portat la pluja, però no parem a tapar-nos. Tot i que està nuvol i plou no tenim sensació de fred. Arribant a sant Bertomeu para de ploure. Mengem un poc al control i eixim trotant.

Arribant a Vistabella (km 88) sentim a la gent de les afores del poble. Allí està Arnau esperant a que arribem i correr una estona en nosaltres. La resta de la familia està esperant dalt de les escales a l’entrada del control. Ens sentem i ens disposem a menjar. Santi un plat de caldo i jo uns macarrons en atún, que aquestes alçades de la cursa em van semblar boníssims. Després d’un xicotet massatge a les cames ens disposem a eixir del control enmig d’un fort aplaudiment de la gent.

El tram que va fins Xodos és prou corredor, així que ens disposem a trotar tot el que podem, doncs en els entrenaments que havíem fet, havíem pensat en si arribaríem en llum del dia per poder fer l’última baixada per aquesta senda, que té un desnivell considerable i és bastant tècnica. Afortunadament ens va anar justet, doncs va ser arribar a Xodos (km 97) i tindre de traure el frontal.

A partir d’ací fins a meta queda un tram dels durs. Hem de salvar quasi 1000 mts D+ en 18 km i el cos i les cames ja no estan per a pasdobles. Ens queda l’últim repetxó abans d’arribar al control de la pista del remolcador (km 102), però no vaig bé. L’estomec em juga una mala passada. Arribe al control, he de sentar-me al terra i em trobe un poc marejat. Poc a poc em vaig recuperant. La gent del control es porta de meravella. Una xica, no recorde el seu nom, m’aconsella menjar codonyat i plàtan. Així que li faig cas i ompli els bidons en aigua només, doncs estic fart d’aquarius, sals i ND3.

Mentres tant un bomber li suggereix a Santi que se’n anarà, que jo em quedaria allí. La resposta us la podeu imaginar. Ell no eixia d’allí sense mi ni fart de vi. Gràcies Santi, tot i que no vaig pensar en cap moment quedar-me al control, sense tú se m’haguera fet interminable.

Així que com diu algú per eixos foros, ens va tocar traure els collons i cap a Sant Joan que hi havia falta de gent. Pràcticament fins el mas de la Cambreta vam anar caminant, cosa que em va fer recuperar bastant. Des d’ací només ens quedaven entre 4 i 5 km fins la meta, passant per la Banyadera i la Teixeira. Entre que ens hem recuperat prou i la sensació de saber que teniem la meta bén prop, ens posem a trotar.

Ja veem les llums del santuari, la senyalització és perfecta. Ens queda l’últim gir a l’esquerra i ahí tenim l’alfombra blava. Arnau i Justo esperant-nos al principi i un poc més endavant Raquel , Tatiana i Pili, amb més ganes quasi que nosaltres de que arribarem.

Després de 19h 13m conseguim ser FINISHERS de la primera edició de la CSP115: Castelló - Penyagolosa.

Gràcies a tots els que us heu interessat per nosaltres.

I especialment a tota la familia per estar una vegada més al meu costat.

Santi Garcia.

(Ja podeu consultar les fotos a l'àlbum de picasa)

2 comentaris:

Elbakdelcentena ha dit...

Santi, enhorabona per la crònica, esta plena de il.lusio, sentiment i satisfacciò.

Caragolito ha dit...

Que llarga, tu. Mes que la dels bandoleros, que ja es dir.