Bon dia a tots, el dia que Santi em va dir que havieu fet un blog i que m´havieu convidat per a que entrara a vore i poder escriure jo tambe, vaig pensar "tenen poca feina estos, com trevallen poc, es pensen que jo tinc temps per a estes coses, mare meua" pero va i un dia em vaig registrar i no vaig tindre temps de res mes, pero avui com qui matina te temps de tot, doncs me ficat a vore que pasava per asi, per a que no digueu que no he fet cas, tant ha sigut la meua sorpresa que me ficat a llegir primer el capitol de Zenaidai bufff, no se si es per que estic xoff o perque, pero m´he ficat els ulls plorosos, jo mai he fet una carrera en competicio, be la del cancer pero eixa no val, encara que he fet moltes marxes mai les he fet el dia oficial ja que sempre he tingut alguna tecla pero be tot val, i te que ser massa quan vas per el monte i de repent sens el teu nom, una cara coneguda,... aixo te fique els pels de punta la veritat. Pero ara be acabe de llegir el de Zenaida i em fique al seguent resulte que es del meu senyoret i buffff eixe si, eixe si que m´han fet saltar les llagrimes he plorat tu, he banyat el teclat del pc. No hi ha res millor que escriure i poder llegir els sentiments i sensacions de la persona que estimes, aixo es massa. I ja despres he continuat i jejej Bak eixa es bona, llegint llegint a sigut pasar dels plors a la risa en qüestió de segons.
Jo no puc contar-vos cap anecdota en carreres, pero tot arrivara, ara fa casi un any que no corre, be eixia a caminar pero tambe no gran cosa, ja que el pes de la panxa no em permitia fer grans recorreguts, pero la setmana pasada ja em vaig ficar un altra vegada i avui torne, i tinc bona acompanyant, Susana Mallasen, aixi que si em fique com ella os pasare davant a tots jejeje.
Espere aquest any poder fer la marxa del poble el dia senyalat, i aixi poder contar-vos tots els meus pensaments.
El dia de MiM estarem alli dalt esperant-vos a tots, dones i xiquets ara que tots som una familia completa.
Ja os contare algun dia algun altra coseta.
Salut Sandra.
2 de març del 2010
1 de març del 2010
QUE MERAVELLÒS ES RECORDAR...
Com a membre d'aquest blog supose que hi ha que contar vivencies que hi han en les carreres, Actualment jo les carreres les visc a l'altra part del camí, que encara que no es súe, he de confessar que, jo personalment patisc moltissim, per qué? no ho sé, són molts kilometres, nervis... Bé, fa un parell d'anys jo també vaig participar en algunes marxes. La primera no l'oblidaré en la vida, no per bonica, si no per perillosa. Realment vaig patir molt, va ser la d'Orpesa, alló pareixie "Alfilo de lo imposible" o algo aixina, hi havien uns barrancs!!! de locura, si estropesaves o xafaves mal una pedra tenies el perill de caure sense vore el final del barranc, creeu-me en més d'una ocasió vaig pensar, que a mi qui m'havie cridat allí, que aixó no era anar de rotonada a rotonda, font de la Triciola, i la volteta que solie fer, allò ere un suicidi. Finalment la vaig acavar, i he dir que detràs de mí encara va arrivar prou de gent. La segona marxa va ser la de Figueroles, molt bonica i, en la que vaig fer molt bon temps, 2:45:26, tota una marca. I com a colofò a la meua curta carrera com a corredora, vaig fer la del meu poble, la Marxa a Peu a Vilafamés. Allò va ser un somni per a mí, un somni que jo ja savie que no podrie tornar a practicar en prou de temps. Recorde que ens vam alçar molt pronte, vam desdijunar com deu mane i vam eixir al carrer, vam agafar els dorsals, casualitat de les casualitats el meu numero de dorsal ere el 1. Vam calentar un poc i vam anar cap al punt de surtida. La camiseta no em tocava la carn. En vaig despedir del meu home i cadascun vam ocupar el nostre lloc. Ell, unes posicions més endavant i jo més a cap enrere, en Carme, la dóna de Juanlu, Lucia i Verònica que es va unir al grup. Pum !!! El coet d'eixida, tots corrien com a descosits, i nosaltres també, davant de la plaça de Gonzalo ja teniem flato!!! Rises, la cosa pintave graciosa. Poc a poc vam fer camí, jo vaig anar quasi tot el camí amb Verònica, als diferents habituallaments preguntave pel meu home, jo savie que ell apretave més que jo. Recorde la pujada al Planàs, ja es sentien els altaveus de la meta. La cosa ja anave de baixà, i quina baixà, jo sense presa a poc a poc. Al arrivar baix, vaig mampendre de nou a correr, corrie molt contenta savie que la meua gent estarie esperant-me. Al arrivar a l'esplanà de L'Estepar ja vaig vore al meu fill major, Cristian i als seus amiguets, va mamà!!!! que el papa ja fa rato que ha arrivat!!! Hem costava respirar!!! No per l'agotament si no per l'emoció, pensava qe no aconseguiría regular de nou la respiració. Vaig començar a baixar ja l'últim tram de la carrera, a la carretera ja vaig poder vore en esta ocasió al xicotet de la casa, Aleix i al meu home, vaig tragar saliva, i els ulls se me van humir. L'entra a meta va ser maravillosa, la gent del meu poble aplaudint-me i jo plorant com una descosida. Meravellòs.....
XII MARXA A PEU PER BORRIOL
El dissabte vaig baixar a Borriol a córrer en un company d’institut que es diu Roldan que li vaig dir que no l’esperaria i si em descuida un poquet me guanya. Vam anar a replegar el dorsal i allí estave mig Vilafamés i ens vam saludar , També estave el tio Bruno que me die son 5 punts la utmb, jo pensave putos gabatxos i xarran xarran, Pum!!! el coet d’eixida ja tot son espentes i agonies per eixir.
A la primera baixada me escridassaven per darrere " Santi si t’encantes te guanyaré" me vaig girar, ui!! però si es el Tio Albert Royo, me preguntar com me anava i li vaig dir que no tenia molt bones sensacions i vam seguir junts un ratet, despres en trobave millor i vaig anar fent.
Anava pujant per el mig d’un bancal d’ametlles i me senc. Va Santi va !!! Que vas bé!! era el Sr Nunivak. Me va donar mes força que dos barretes energètiques i me vaig fer mes content que un gat en dos rates. Me va acompanyar un moment i me va dir ens vorem desprès en la Pedra, i vaig seguir tot sol en bons ànims. Pujant per la senda que va al camí de la serra vaig veure un cartell que ficava “Alqueries Runinng terreno Culroig Apreteuuuu !!!!” Vaig Pensar el tio Juanlu ha estat per ací. I camí la serra amunt cap a les torres pujava tot sol i començaven les males sensacions i pensava Ostia Puta que me costarà mes de lo que me pensava i en això que aplegue al control de les torres i allí estava el autor del cartell dedicat a les Alqueries, en gorreta i damunt de una Mountain Bike i mes content que unes pasqües. No sabia que corries en va dir, va que vas bé apreta que ara ja esta!!. I cap avall per un camí ample fins que vam arribar a un lloc que ficava baixada perillosa i per una senda prou divertida vaig seguir quan de repent vaig tornar a veure a Gonzalo que anàvem fent la goma tot el mati i quan varem arribar al encreuament de la font de Codina que ja tornava a començar la costa amunt fins a la pedra de Borriol, i allí Gonzalo sen va tornar anar davant i jo vaig ficar el cap catxo i amunt fins que de prompte me senc Va Santi va que açò ja ho tens, vinga va que vas bé, i vaig alçar el cap i allí estava Nunivak en els prismatics i em va acompanyar fins al control de la pedra, i m’anava dient te veig bé, en serio te veig bé, estos crits me van tornar a donar força. Mentre jo estava al control agafant un gotet d’aquarius ell ja estava preguntant a un de l’organització que coneixia que quan de temps falta per arribar a meta? Quan torna a moure m’acompanya uns 200 m i me diu o pots fer em menys de 2h 45min. Jo per dins pensava Xaaa que tio mes bruto!! I me vaig enfilar cap a Borriol per una senda mes trenca cames que menys en la que vaig patir bastant i quan me vaig donar conte ja estava en Borriol vaig girar un canto i alli tornava a estar el Crak dient Molt bé Santi pots estar content !!! Ell sempre te una paraula de suport i d’ànim.
Ja nomes queden 200 metres per a meta a fer bona cara Santiaguet que han vingut els teus fills a veure’t i la dona, que ha matinat quasi tant com jo per a poder estar quan entrarà per meta.
Al final vaig fer un temps prou bó 2h.40min.55seg.
Ens varem ficar Sandra,Nunivak, Nuria i Fernando a xerrar de com havia anat la cursa, de si es dura de si estàs cansat i quan me dona compte ja esta Roldan allí en nosaltres però no deies que te costaria de 3h a 3h i 15 min. Que Cabró !!! volia fer-me el Cul Roig.
No Voldria passar per alt la feina que ha fet l’organització i lo ben feta que ha estat si la tinc que puntuar li dona un 9 i part de l’altre.
Estava en casa i encara vaig rebre un sms de suport del tio nunivak i una cridada de telèfon del Sr Bak. Sou molt parits tios!!! Que tingueu molta sort per Barcelona !!!
Salut i muntanya.
A la primera baixada me escridassaven per darrere " Santi si t’encantes te guanyaré" me vaig girar, ui!! però si es el Tio Albert Royo, me preguntar com me anava i li vaig dir que no tenia molt bones sensacions i vam seguir junts un ratet, despres en trobave millor i vaig anar fent.
Anava pujant per el mig d’un bancal d’ametlles i me senc. Va Santi va !!! Que vas bé!! era el Sr Nunivak. Me va donar mes força que dos barretes energètiques i me vaig fer mes content que un gat en dos rates. Me va acompanyar un moment i me va dir ens vorem desprès en la Pedra, i vaig seguir tot sol en bons ànims. Pujant per la senda que va al camí de la serra vaig veure un cartell que ficava “Alqueries Runinng terreno Culroig Apreteuuuu !!!!” Vaig Pensar el tio Juanlu ha estat per ací. I camí la serra amunt cap a les torres pujava tot sol i començaven les males sensacions i pensava Ostia Puta que me costarà mes de lo que me pensava i en això que aplegue al control de les torres i allí estava el autor del cartell dedicat a les Alqueries, en gorreta i damunt de una Mountain Bike i mes content que unes pasqües. No sabia que corries en va dir, va que vas bé apreta que ara ja esta!!. I cap avall per un camí ample fins que vam arribar a un lloc que ficava baixada perillosa i per una senda prou divertida vaig seguir quan de repent vaig tornar a veure a Gonzalo que anàvem fent la goma tot el mati i quan varem arribar al encreuament de la font de Codina que ja tornava a començar la costa amunt fins a la pedra de Borriol, i allí Gonzalo sen va tornar anar davant i jo vaig ficar el cap catxo i amunt fins que de prompte me senc Va Santi va que açò ja ho tens, vinga va que vas bé, i vaig alçar el cap i allí estava Nunivak en els prismatics i em va acompanyar fins al control de la pedra, i m’anava dient te veig bé, en serio te veig bé, estos crits me van tornar a donar força. Mentre jo estava al control agafant un gotet d’aquarius ell ja estava preguntant a un de l’organització que coneixia que quan de temps falta per arribar a meta? Quan torna a moure m’acompanya uns 200 m i me diu o pots fer em menys de 2h 45min. Jo per dins pensava Xaaa que tio mes bruto!! I me vaig enfilar cap a Borriol per una senda mes trenca cames que menys en la que vaig patir bastant i quan me vaig donar conte ja estava en Borriol vaig girar un canto i alli tornava a estar el Crak dient Molt bé Santi pots estar content !!! Ell sempre te una paraula de suport i d’ànim.
Ja nomes queden 200 metres per a meta a fer bona cara Santiaguet que han vingut els teus fills a veure’t i la dona, que ha matinat quasi tant com jo per a poder estar quan entrarà per meta.
Al final vaig fer un temps prou bó 2h.40min.55seg.
Ens varem ficar Sandra,Nunivak, Nuria i Fernando a xerrar de com havia anat la cursa, de si es dura de si estàs cansat i quan me dona compte ja esta Roldan allí en nosaltres però no deies que te costaria de 3h a 3h i 15 min. Que Cabró !!! volia fer-me el Cul Roig.
No Voldria passar per alt la feina que ha fet l’organització i lo ben feta que ha estat si la tinc que puntuar li dona un 9 i part de l’altre.
Estava en casa i encara vaig rebre un sms de suport del tio nunivak i una cridada de telèfon del Sr Bak. Sou molt parits tios!!! Que tingueu molta sort per Barcelona !!!
Salut i muntanya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)