El TME es una prova dura de per si, tant per els 118 kilòmetres com per el terreny que es molt agressiu, si a mes a mes li sumen les condicions climatològiques adverses aleshores ja es la mare que ho ha parit en bicicleta.
Dissabte 12 de juny del 2010.
Son les vuit del matí i ja estan els meus pares amanits al carrer en el cotxe per pujar-nos a Albocàsser. Santi baixa per el carrer Cantalapiedra en una bossa en cada ma, per la careta que fa esta igual de nerviós que jo, comenta que ja no li queda paper de wc.
Arribem a Albocàsser d’hora, per allí hi ha la gent de l’organització i poc més però a mesura que va passant el temps va arribant la gent, alguns de coneguts d’altres no tant o no gens. Al moment arriba un corredor amic Jose Luis Medall i la seva senyora que ens va fer fotos durant tot el recorregut, desprès van arribar Sergio Valero i Jorge Cabo, que al final van ser la 2ª parella classificada i la dona de Sergio també corria en la categoria de parelles femenines 1ª i unica parella femenina classificada Priscila Pauner i Fina Pallares, xiques teniu molt de mèrit!!
Son les deu menys quart ens toca passar el control de dorsal i el meu pare se’n va a situar-se per fer alguna foto de la sortida. A les deu en punt donen la sortida, sortim els 119 participants amb molta calma hi ha que el recorregut es molt llarg i si fas el mec ell mateixa et col·loca al teu lloc així que pròxima parada Vilar de Canes.
Arribem a Vilar de Canes en 55 min acompanyats d’Albert Royo, allí esta ple de gent animant-nos, se’m fica la carn de gallina, també estava Inma la dona d’Abel que ens fa unes fotos i mes gent coneguda que ara mateix no recordo ja que son tantes les coses que et passen per el cap que al final alguna cosa s’oblida. Seguim cap a la Torre a una marxeta còmoda, sense preses però sense pauses, aquesta frase ens la repetim mes de deu vegades durant la cursa i ens va funcionar bastant. Al passar per la Torre hi havia gent de Benassal que coneixia, diràs que sempre t’alegra veure cares conegudes, serà per que sempre tenen algun comentari d’ànim, anem de temps per damunt del que havíem previst, però com anem bé seguim a la mateixa marxeta. Abans d’agafar la baixada xunga dels escalons i les pedres de punta passem per un maset d’uns anglesos molt parits que havien ficat una tauleta en aigua i gotets de plàstic, que bons que son !!!
Agafem la baixada xunga, es curteta però a mi se’m fa llarga, Santi la baixa prou mes ràpid que jo i m’espera baix a la pista, es una pista bastant llarga costa avall fins arribar al kilòmetre 25 que es on estava el primer avituallament sòlid i líquid, en aquest avituallament vaig menjar meló d’Alger, fruits secs una barreta energètica i vaig omplir les botelles de líquid, aquest control estava ates per presos del centre penitenciari d’Albocàsser, la veritat es que van ser molt amables fins i tot ens van dir “ Ustedes van los cuartos por parejas” Santi i jo decidim tornar a moure i Albert es queda en un company que coneixia. Al eixir d’aquest control s’agafa una pujada per pista que pareix que no s’acaba mai i tot seguit planegem un poquet i fem la baixada cap al riu Monlleo baixant li dic a Santi que pare per que m’ha entrat una pedra a la sabatilla, me lleva la sabatilla i me trac la pedreta al veure-la pensa en lo xicoteta que es i el mal que m’ha fet i me torna a ficar el calcer i al reprendré la marxa torna a notar molèsties i era que se m’havia clavat una pedra que creuava la sola la llevem i seguim cap al riu a mi personalment se’m fa bastant llarga aquesta baixada i al aplegar baix li dic a Santi que la pujada per dins del riu la fem caminant i recuperem un poquet, ja que es fa dificil correr per damunt de tant de cudol solt i damunt durant 8 km, anant fent la pujada per dins del riu ens adelanta la parella que acabaran els segons S.Valero i J.Cabo. Les vistes son precioses hi ha uns tallats impressionants. Per si la carrera ja no fora prou dura de per si fins ací va fer un sol que badava les pedres i dins del riu es va començar a fer fosc i a tronar com mai i de prompte es va ficar a caure el puto diluvio universal ens vam ficar a retiro i vam traure el impermeable bueno jo vaig traure el impermeable eixe tant guapo que me vaig comprar en eixa tenda tan guapa i que venen roba tècnica i que aconsellen tan bé i desprès resulta que de impermeable te menys que els meus calçotets, me vaig banyar fins la medul·la i vos puc dir que les osties, deus i copons es plovien per dins d’eixe barranc, al final apleguem a la pujada de penya Calba decidim no traure els bastons per pujar, ja que rellampegaba i era un poc perillós, i al final fem la pujada sense ells al arribar a dalt em va cridar Sandra li vaig dir que agafarà un altre impermeable i un altra camiseta i que m’ho portarà a Benassal. Per mi aquest tram va ser el mes dur.
Arribem a Culla km 45 a les 16:36 , allí esta esperant-nos la familia de Santi i ens vam fer molt contents al veure’ls sobretot el meu company, ens pregunten com anem diem que molt bé, anem al control ens mengem un bocata de pernil en oli i omplim els botellers, ens diuen que una parella ha abandonat, nosaltres seguim cap a Benassal i anem molt bé jo ja estic quasi sec, allí esta la meua senyora esperant-me en el impermeable, me vaig fer molt content al veure-la, ens fiquem una crema que dona calor a les cames i tornem a moure, Sandra em diu que ella no pujarà a Ares, la família de Santi si que estaran allí per veure’ns passar.
Arribem a Ares km 64 a les 19:44, xiquets me van caure les llàgrimes !! Que per que?
Pues per que estava Sandra esperant-me allí, diu que va pujar per que em va veure molt enfadat en Benassal, gracies per pujar carinyo!!! Ens canviem de roba i ens menjem un plat de macarrons a cada u, bueno jo dos i per que Santi no me’n va deixar menjar mes.
Vam fer el temps justet i varem reprendre el camí. Vam fer una baixada d’Ares al control molt rapida i molt agust, eixos macarrons ens havien donat forces. En el control ens diuen que anem 4 per parelles i que els tercers fa 10 minuts que han passat, nosaltres seguim a la nostra no per això vam apretar mes, Abans d’arribar a la Llecua vam passar a una parella. Desprès de passar la Llecua i abans de baixar a la Salvasoria ens fiquem el frontal i fem la baixada cap als bous del barranc, vos puc assegurar que ganes de torejar no en teníem ni miqueta. Desprès d’una pujada prou empinada i plena de pedres soltes arribem a l’Avella, desde les finestres del balneari ens escridassen coses com “ Ale valents, vinga que ja ho teniu” omplim d’aigua i seguim cap a Cati.
Arribem a Cati km 93 en unes forces impressionants, allí estava Eladi de speaker i no ens vam faltar paraules d’ànim, en aquest control ens vam menjar un bocadillet de pernil i una coca cola fresqueta, Eladi i la seva senyora ens van tractar de meravella i ens informaren que anàvem tercers o siga ens confirmaren que la parella de la Llecua computaven com a parella, ens vam fer molt contents i vam seguir cap a Tirig.
Abans d’entrar en Tirig sonava el mòbil, era el Sr Bak que volia saber per on collons estàvem li ho diguérem i al entrar en Tirig allí estaven ell i el seu germà Abel ens van acompanyar fins a la font, omplim d’aigua fem la foto de rigor i seguim cap a la Valltorta i allí tornaven a estar la parella i ens diuen que ara ja fins Albocàsser, jo ací ja notava que les forces anaven a menys i nomes tenia ganes de que començarà la costa amunt pareix una incongruència però es així. Al barranc de la Valltorta ens pareguérem i vam fer un trocet de mes que no calia, en aquest moment no es podeu imaginar la malicia que passarem tots dos i els dos callats com putes però dins del nostre xicotet cervellet les osties eren da xavo. Ja només teníem ganes d’arribar Albocàsser i Albocàsser no es veia per cap lloc. Finalment ja es veuen els llums de la presó, bona senyal açò ja esta casi, una trotadeta per pista i arribem a Albocàsser en 18:18:59 i 121 km a les costelles impensable abans d’agafar l’eixida.
Vull dedicar-vos aquest repte, a tots aquells que heu estat donant-nos forces, en els controls de pas, en els avituallaments, per telèfon .... i molt especialment a Cristian i Abel, xicots això no te preu!!! A Tatiana, Raquel, Arnau i demes membres de la família. A la meua dona per fer mes de lo que pot, ja que en dos xiquets de 5 mesos no va poder estar tot el que volia, gracies per vindre a Ares i a meta. I a tu Santi (Nunivak) pues que dir-te que no t’hagi dit pues que eres de P... Mare tió!!!!
Dissabte 12 de juny del 2010.
Son les vuit del matí i ja estan els meus pares amanits al carrer en el cotxe per pujar-nos a Albocàsser. Santi baixa per el carrer Cantalapiedra en una bossa en cada ma, per la careta que fa esta igual de nerviós que jo, comenta que ja no li queda paper de wc.
Arribem a Albocàsser d’hora, per allí hi ha la gent de l’organització i poc més però a mesura que va passant el temps va arribant la gent, alguns de coneguts d’altres no tant o no gens. Al moment arriba un corredor amic Jose Luis Medall i la seva senyora que ens va fer fotos durant tot el recorregut, desprès van arribar Sergio Valero i Jorge Cabo, que al final van ser la 2ª parella classificada i la dona de Sergio també corria en la categoria de parelles femenines 1ª i unica parella femenina classificada Priscila Pauner i Fina Pallares, xiques teniu molt de mèrit!!
Son les deu menys quart ens toca passar el control de dorsal i el meu pare se’n va a situar-se per fer alguna foto de la sortida. A les deu en punt donen la sortida, sortim els 119 participants amb molta calma hi ha que el recorregut es molt llarg i si fas el mec ell mateixa et col·loca al teu lloc així que pròxima parada Vilar de Canes.
Arribem a Vilar de Canes en 55 min acompanyats d’Albert Royo, allí esta ple de gent animant-nos, se’m fica la carn de gallina, també estava Inma la dona d’Abel que ens fa unes fotos i mes gent coneguda que ara mateix no recordo ja que son tantes les coses que et passen per el cap que al final alguna cosa s’oblida. Seguim cap a la Torre a una marxeta còmoda, sense preses però sense pauses, aquesta frase ens la repetim mes de deu vegades durant la cursa i ens va funcionar bastant. Al passar per la Torre hi havia gent de Benassal que coneixia, diràs que sempre t’alegra veure cares conegudes, serà per que sempre tenen algun comentari d’ànim, anem de temps per damunt del que havíem previst, però com anem bé seguim a la mateixa marxeta. Abans d’agafar la baixada xunga dels escalons i les pedres de punta passem per un maset d’uns anglesos molt parits que havien ficat una tauleta en aigua i gotets de plàstic, que bons que son !!!
Agafem la baixada xunga, es curteta però a mi se’m fa llarga, Santi la baixa prou mes ràpid que jo i m’espera baix a la pista, es una pista bastant llarga costa avall fins arribar al kilòmetre 25 que es on estava el primer avituallament sòlid i líquid, en aquest avituallament vaig menjar meló d’Alger, fruits secs una barreta energètica i vaig omplir les botelles de líquid, aquest control estava ates per presos del centre penitenciari d’Albocàsser, la veritat es que van ser molt amables fins i tot ens van dir “ Ustedes van los cuartos por parejas” Santi i jo decidim tornar a moure i Albert es queda en un company que coneixia. Al eixir d’aquest control s’agafa una pujada per pista que pareix que no s’acaba mai i tot seguit planegem un poquet i fem la baixada cap al riu Monlleo baixant li dic a Santi que pare per que m’ha entrat una pedra a la sabatilla, me lleva la sabatilla i me trac la pedreta al veure-la pensa en lo xicoteta que es i el mal que m’ha fet i me torna a ficar el calcer i al reprendré la marxa torna a notar molèsties i era que se m’havia clavat una pedra que creuava la sola la llevem i seguim cap al riu a mi personalment se’m fa bastant llarga aquesta baixada i al aplegar baix li dic a Santi que la pujada per dins del riu la fem caminant i recuperem un poquet, ja que es fa dificil correr per damunt de tant de cudol solt i damunt durant 8 km, anant fent la pujada per dins del riu ens adelanta la parella que acabaran els segons S.Valero i J.Cabo. Les vistes son precioses hi ha uns tallats impressionants. Per si la carrera ja no fora prou dura de per si fins ací va fer un sol que badava les pedres i dins del riu es va començar a fer fosc i a tronar com mai i de prompte es va ficar a caure el puto diluvio universal ens vam ficar a retiro i vam traure el impermeable bueno jo vaig traure el impermeable eixe tant guapo que me vaig comprar en eixa tenda tan guapa i que venen roba tècnica i que aconsellen tan bé i desprès resulta que de impermeable te menys que els meus calçotets, me vaig banyar fins la medul·la i vos puc dir que les osties, deus i copons es plovien per dins d’eixe barranc, al final apleguem a la pujada de penya Calba decidim no traure els bastons per pujar, ja que rellampegaba i era un poc perillós, i al final fem la pujada sense ells al arribar a dalt em va cridar Sandra li vaig dir que agafarà un altre impermeable i un altra camiseta i que m’ho portarà a Benassal. Per mi aquest tram va ser el mes dur.
Arribem a Culla km 45 a les 16:36 , allí esta esperant-nos la familia de Santi i ens vam fer molt contents al veure’ls sobretot el meu company, ens pregunten com anem diem que molt bé, anem al control ens mengem un bocata de pernil en oli i omplim els botellers, ens diuen que una parella ha abandonat, nosaltres seguim cap a Benassal i anem molt bé jo ja estic quasi sec, allí esta la meua senyora esperant-me en el impermeable, me vaig fer molt content al veure-la, ens fiquem una crema que dona calor a les cames i tornem a moure, Sandra em diu que ella no pujarà a Ares, la família de Santi si que estaran allí per veure’ns passar.
Arribem a Ares km 64 a les 19:44, xiquets me van caure les llàgrimes !! Que per que?
Pues per que estava Sandra esperant-me allí, diu que va pujar per que em va veure molt enfadat en Benassal, gracies per pujar carinyo!!! Ens canviem de roba i ens menjem un plat de macarrons a cada u, bueno jo dos i per que Santi no me’n va deixar menjar mes.
Vam fer el temps justet i varem reprendre el camí. Vam fer una baixada d’Ares al control molt rapida i molt agust, eixos macarrons ens havien donat forces. En el control ens diuen que anem 4 per parelles i que els tercers fa 10 minuts que han passat, nosaltres seguim a la nostra no per això vam apretar mes, Abans d’arribar a la Llecua vam passar a una parella. Desprès de passar la Llecua i abans de baixar a la Salvasoria ens fiquem el frontal i fem la baixada cap als bous del barranc, vos puc assegurar que ganes de torejar no en teníem ni miqueta. Desprès d’una pujada prou empinada i plena de pedres soltes arribem a l’Avella, desde les finestres del balneari ens escridassen coses com “ Ale valents, vinga que ja ho teniu” omplim d’aigua i seguim cap a Cati.
Arribem a Cati km 93 en unes forces impressionants, allí estava Eladi de speaker i no ens vam faltar paraules d’ànim, en aquest control ens vam menjar un bocadillet de pernil i una coca cola fresqueta, Eladi i la seva senyora ens van tractar de meravella i ens informaren que anàvem tercers o siga ens confirmaren que la parella de la Llecua computaven com a parella, ens vam fer molt contents i vam seguir cap a Tirig.
Abans d’entrar en Tirig sonava el mòbil, era el Sr Bak que volia saber per on collons estàvem li ho diguérem i al entrar en Tirig allí estaven ell i el seu germà Abel ens van acompanyar fins a la font, omplim d’aigua fem la foto de rigor i seguim cap a la Valltorta i allí tornaven a estar la parella i ens diuen que ara ja fins Albocàsser, jo ací ja notava que les forces anaven a menys i nomes tenia ganes de que començarà la costa amunt pareix una incongruència però es així. Al barranc de la Valltorta ens pareguérem i vam fer un trocet de mes que no calia, en aquest moment no es podeu imaginar la malicia que passarem tots dos i els dos callats com putes però dins del nostre xicotet cervellet les osties eren da xavo. Ja només teníem ganes d’arribar Albocàsser i Albocàsser no es veia per cap lloc. Finalment ja es veuen els llums de la presó, bona senyal açò ja esta casi, una trotadeta per pista i arribem a Albocàsser en 18:18:59 i 121 km a les costelles impensable abans d’agafar l’eixida.
Vull dedicar-vos aquest repte, a tots aquells que heu estat donant-nos forces, en els controls de pas, en els avituallaments, per telèfon .... i molt especialment a Cristian i Abel, xicots això no te preu!!! A Tatiana, Raquel, Arnau i demes membres de la família. A la meua dona per fer mes de lo que pot, ja que en dos xiquets de 5 mesos no va poder estar tot el que volia, gracies per vindre a Ares i a meta. I a tu Santi (Nunivak) pues que dir-te que no t’hagi dit pues que eres de P... Mare tió!!!!
3 comentaris:
Felicitats parella, soc Vicent el company de Sandra que desde la carrera que no calla, esta molt pagà !!
Xa tú!!! quina crònica mes llarga, pareis el ultra, ja,ja,ja...
La veritat que vas llegint i no es fa gens pesada, al contrari, encara te quedes en les ganes de llegir alguna anecdota mes.
Molt bé per els dos. ENHORABONA!!!
Ara a prepara els arreus per domar els cavalls de vent, ja,ja,ja...
Ale a descansar un poc i a entrenar.
AMUNT CULROJOS!!!
Molt be, sou molt bons, jo tambe vaig disfrutar veient com abans de lo esperat arribaveu als habituallaments, i a mes a mes en bona cara i bones sensacions. Vaig decidir pujar a Ares perque per Benassal santiaguet estaves que trinaes i em vaig preocupar un poc, pero quan a Ares et vaig vore que estaves be de tot i ademes en fameta, vaig pensar no cal preocupar-se estos dos a mitat nit faran punta a Albocasser, i aixi va ser.
Ara a entrenar per a eixos caballs pero a vore quan de veritat sera l´última, perque vas dir que serie el ultra i ja estem mirant dates per un altra, ayyyy no canviareu mai.
Publica un comentari a l'entrada