Xesc terés: "Una cursa és una lliçó de vida"

Ací vos deixe una entrevista que he vist publicada al diari ARA.

Este tio es una maquina de fer quilometrés !!!

Xesc terés: "Una cursa és una lliçó de vida"

Entrevista completa:

Xesc terés: "Una cursa és una lliçó de vida"
Perfil. En mig any Xesc Terés (Sabadell, 1967) ha corregut més de 3.000 quilòmetres! Quan parla de córrer és apassionat i li brillen els ulls i amb tot el seu cos, eixut i fibrat, comunica caràcter, constància i serenitat. No li interessen les marques, només competir contra ell mateix. Ho té difícil: l'última proesa va ser quedar quart a The Track, 520 quilòmetres en 9 dies.

Xesc terés: "Una cursa és una lliçó de vida"

Maratonià? Megamaratonià? Ultramaratonià? Terés esgota els qualificatius. Li agrada córrer curses amb etapes que oscil·len entre els 30 i els 120 quilòmetres diaris per deserts i paisatges inhòspits, a 50 graus de temperatura, amb l'aigua racionada i alimentant-se només del que pot dur en una petita motxilla. La primera pregunta és evident.

Per què?

Tinc moltes respostes, però a Austràlia he descobert la que crec que avui és la vertadera. Vaig començar a córrer quan era petit perquè no encaixava en la societat; vaig fer triat lons perquè eren una cosa nova, i vaig anar ampliant les distàncies per veure què passava amb el meu organisme i el meu cap. La curiositat és el meu motor. Em vull arribar a conèixer millor. El cos és una màquina increïble i si la gestiones i la cuides bé, podríem dir que no té barreres: el límit el posa l'ambició.

Com es planteja una cursa d'aquestes dimensions?

Et diré una frase d'un amic meu: "Amb les tres C: calma, control i collons". No importa com comences sinó com acabes: començar com un vell per acabar com un jove. A la part final tothom pateix i has d'intentar adaptar-te al que hi ha. Et fa mal el genoll, l'esquena... En el meu cas em dic que no he de deixar de desplaçar-me. La persona més intel·ligent no és la que més en sap, sinó la que millor s'adapta.

Només pot menjar el que porta a sobre?

Sí. Perquè et facis una idea, a l'última etapa d'Austràlia, de 128 quilòmetres, vaig esmorzar una compota de poma liofilitzada amb una infusió. I en cursa, 14 hores corrents, vaig menjar sis orellanes i una barreta de pinya. I aigua, minerals, glutamina i un complement nutricional. I res més.

Racionen l'aigua?

En algunes curses sí. Et donen entre 8 i 12 litres per dia.

I amb això ha de cuinar, beure i rentar-se? Jo no em rentaria...

No, fas el mínim [riu].

I cuineu?

Sí, al final de cada etapa instal·les una tenda, fas un foc i escalfes l'aigua en un cassó, on desfàs el menjar lio filitzat que portes. És molt maco perquè és molt humà. Pensa que aquí, a la nostra societat, tots portem ritmes i vides diferents. Allà tothom és igual. En algunes proves jo he conviscut en la mateixa tenda amb un directiu d'una multinacional, un que està a l'atur, un funcionari, un autònom... Allà tots som iguals. I un altre detall molt maco d'aquestes proves és que els dos primers dies tothom és molt competitiu, però al tercer arriba el cansament i la gent només pensa en acabar i aflora en la gent una faceta molt més solidària. Hi ha una vessant humana extraordinària.

Quin és el premi per al primer?

Una copa.

Ja està?

Sí. A la majoria de proves d'aquest tipus no hi ha diners en efectiu. I si n'hi ha, 1.000 euros o 500 euros.

I com s'ho paga tot?

Tenia alguns espònsors, però han baixat amb la crisi. Hi ha empreses que em proporcionen material i suplementació natural i la resta m'ho finanço jo, fent xerrades sobretot.

Què n'opina la seva dona?

M'entén, ho aprova. L'única cosa que diu és: "Necessites fer-ne tantes?" És que en faig una al mes durant nou mesos a l'any. Però també m'ajuda: en una cursa de 217 km a Death Valley, a Califòrnia, li vaig dir: "Em retiro, no puc". I ella no em va deixar. "No dius que el més important és acabar? Pots caminar. Doncs acaba caminant! Tens febre? Has vomitat? No. Doncs continua". Em va fer reflexionar, vaig fer la volta a la cursa i em va canviar la manera d'enfocar les proves d'ultrafons.

Què es més important, la preparació física o la força mental?

El més important és una altra cosa: l'equilibri mental. Crec en la força mental, però és una arma de doble tall, perquè a vegades va molt lligada a la pressió, a l'exigència. En canvi sense equilibri mental no aguantes. I és molt més natural: estic aquí perquè vull i estic fent el que realment m'agrada. No importa la posició.

I paga la pena tant d'esforç i tant de patiment?

Totes aquestes proves m'han ajudat a ser més pragmàtic, més simple, a veure el que és important i el que no. En aquests proves tan dures i tan llargues t'adones que hi ha moltes coses a la vida que creiem que són necessàries i que realment no fan falta per ser feliç o per viure millor. Són lliçons de vida concentrades.